Bme-1911-2
Materna
Cada dijous dematí,
quan senyalava’l vigía,
ab lo vermell banderí,
que lo correu ne venía,
una doneta ja anciana,
qui guaytava hores abans
aquells senyals llunyadans,
s’en anava á la barana,
y allí fent una rialleta
de sencillesa y candor,
esperava, la pobreta,
veure passar el vapor.
S’el mirava fixament
fins que ’l veya, sensa treva,
y s’en tornava á ca-seva,
sempre dolça y mig-rient.
A voltes, colca vesina
escometía á l’anciana.
―¿Qué tal, tia Catalina,
ja veniu de la barana?
―Idó, ja ho veus: no es vingut.
Dijous qui ve ja vindrá,
pero de tant de mirá
qui hi era m’ha parescut.
Vint anys feya que l’anciana
anava, dolça y somrient,
á guaytar á la barana.
Vint anys que á son fill ausent
creya veurer entrá al port.
Ningú coratje tenía
de dirli lo que ’s sabía:
que lo seu fill era mort.
Fins el día que morí,
fent sa rialleta, l’anciana,
cada dijous dematí
s’en anava á la barana.