Àngel Ruiz: Un bon home

Bme-1895-1

Un bon homo

           Bon dia tenga, senyor.

            —Bon dia, que Deu mos
dó… Podeu posarvos es capell, que fa fret…

            —¡Ca! no senyor. Un
servidó el posará devall sa cadira… Es incomodidat,
me pot creurer.

            —Feys lo que volgueu… Si
així os agrada… ¿Y que hi ha de nou?

            —Jo l’hi diré… Vostê no’m deu coneixe y’m deu coneixe al mateix temps… Vuy dí que vostè no dèu tení s’honor de coneixer-mè; pero me dèu havé vist colca vegada…

            —Així com anau tan
embolicat per sa cara…

            —Idò, amb llecència, un
servidó som mestre Pere Fluix…

            —¡Ah! ¿Vos sou mestre Pere
Fluix?

            —Criat seu. Ja trobava un servidó que si no’m conexía, á lo menos hauría sentit á dí es meu nom colca vegada… Tothom coneix es nom d’un servidó y sin embargo, jo no surt més que per aná á Misseta y á sa viña; assò son sas mevas tresques… Un servidó no’s posa amb ningú ni sab res del mon… Be amb Deu y pa en buchaca: fe tot es be que se pot i esperá la mort tranquilament… Ja ho veu lo que’n tenim de aquest mon…

            —Vol dí que vos sou mestre
Pere Fluix…

            —Per darlhi gust…

            —Idò si me voleu doná
gust, conque tench un poch que fe, os agrahiría que adamés de Fluix fossiu
curt.

            —Vostè’m dispensará si
l’esmolest… A un servidó també l’hi agradan pocas paraulas y ben ditas.

            —Ja ho veitx…

            —Idò un servidó venia per contarlhí un pas que m’ha passat aquets dias. Vostè sap que jo corría per dony Joan á sas eleccions… Com un servidó está sempre dispost á fer un favó á cualsevòl y més á un senyor tant guapo com dony Joan, tot-d’una que vaitx sebre que hi havía eleccions, just va fe dony Joan obrir sa boca y ja me va tení á un servidó sercant vòts per tot allá hont trobava jo que n’hi havía, perque tench un nas, Deu no m’ho tengui per retrèt, qui ni un ca mè.

            —Ja ho havía sentit á dí.

            —¿Veu? Idò, dony Joan, encara que m’estigui mal es dirhó, m’apressía y me coneix y me va doná una llista de lo més rebel-lo que hi ha á sa vila y un feix de candidaturas y me va dí que adamés d’es de sa llista, procurás durhí tots es meus vòts.

            —¿Vol di que vos també
teníu vòts?

            —Jo l’hi diré. ¿Veu? Com
jo tench un parey ó tres de casetas y uns campets y dos ó tres hortals, y
llavoras, Deu no m’ho tengui per retrèt, som bo d’afavorí á un pobre y deix
doblés… ¿sap?

            —Sí, sí, á rédit ¿eh?

            —Just… ¿veu? Un servidó
no te més que lo poch qu’ha pogut replegá en sa jovintud y en aquest temps, en
que tot val un uy de sa cara, hi ha que ferlhí un nus á cada sèntim… Si un
servidó ho deixás sensa rèdit se perdría es rèdit y es capital. Me cregui, avuy
dia no hi ha conciencia…

            —Teníu rahó, mestre Pere;
jo fos de vos no deixaría res á ningú.

            —Dispensi aquí hont es y perdoni á un servidó que’l corrompi. A un servidò l’hi treuen de potes, me tocan el còr… ¡Jesús, María Santissimeta, senyor, si vostê ho vés! Perque un servidó, me está mal es dirhó, pero tench un cor com una senaya, y avuy dia no’s pot essê així: hi ha que aná amb una cuarta sobrevent… Sa meva dona (Deu la tengui á la gloria, pobreta) ja m’ho deya: Pere, mira que fas, mira que t’enganyan… Encara com hi pens m’agafan ganas de plorá… alló era un mártil.

            —En resumidas cuentas, mestre Pere, fins ara lo que he trèt en net de
sa vostra historia ès que vos corriau per don Joan y que deixau dinés á
rèdit…

            —Just. Vosté ho ha dit,
está ben dit. Idò vol dí, amb perdó de vostê, que tench llogadas sas casetas, y
es campets donats á mitjes, y un servidó troba qu’ês rigolar qu’ets estadáns de
sas casas y s’amitjé y llavoras es qui me deuen favors, me donin es vòt.

            —Bono. ¿Y que no os pagan
es llogué y es rèdits?

            —Sí, senyor; y me perdoni
que l’hagi tornat á corrompre; pero com dony Joan es tant guapo, jo’l volia
serví, nó perque me donás cap séntim, per més que diguin que m’ha pagat cada
vòt á cinch duros…

            —¿Y que no’s ve?

            —¿Veu? Jo l’hi diré. Es ve
y no’s ve qui son dues cosas; pero assò no fa’l cas.

            —¡Ah! ¿nó?

            —No senyor, perque ja veu
vostê que jo no’m havia d’escamellá sense que m’ho agrahiguessin, á lo menos per comprarmè sas sabatas que
hi hagués fuses anant de Rodes á Pilat.

            —Endevant, mestre Pere.

          —Idò, tot havía anat bé
fins á sa darrera hora; havía partit sas candidaturas y á s’hora de votá, ara
un, ara s’altre, tots venían, y jo l’uy al bou, apuntantlós á sa memoria…
Me’n faltava un y hey faltava un’hora, just una hora, per comensá s’escrotino… Comens á mal pensá: si
vindrá si no vindrá: era un qui’m devía un’unsa… L’hi enviy un recaldo y me contesta á n’es recaldo que te sa fiya per morí… ¡Bon
requetre! vaitx pigá un bot… ¿Que té sa fiya per morí? Miri senyor, jo tench
un còr com una senaya, ja l’hi he dit; però que no me la peguin de quinto,
perque som capás d’atropellà á cualsevol… L’hi enviy un’altre parte y me respon que’m fassi… no se
qué, senyor… Miri, me vatx enfadá, me cregui, de veure s’engretitut… Toch
el dos y m’hi present: —Toni, ¿que no vens?—¿Com voleu que vengui?—Qu’has de
vení.—¿Que tench de veni?¿Y quí ho mana?—Jo y dony Joan.—¿Vos?¿Y amb sa fiya
qui’s mòr voleu que m’en vagi á votá? Ni vos ni dony Joan ni tots es donys me
fan sortí de sa casa.—¿No? Idò, demá mateix, venga s’unsa.—Miri, senyor; no
l’hi vaitx di res més qu’assò y encara tenía jo sa boca oberta, cuant m’entima
serva aquí, á s’uy esquerro, y vaitx aná á rebotí á’s carré… No més m’en va
pigá una.

           —¡Caramba, quina llástima!

           —Idò, senyor, jo no vuy que m’atropellin d’aquesta manera y vench a vostê, qui es amich d’es jutje, perque fassi que castiguin aquest mal criat, animal fora s’ánima y l’hi fassin entregá s’unsa…

            —Mirau, mestre Pere,
anau-vos-né á ca-vostra y descansau, que si es jutje m’ha de creure os posará
un grillete á cada ma y os durá á
Fernando Pó.

            —Are ¿y assó, senyor? Jo’m
pensava que’m planyía cuant ha dit ¡quina llástima!

            —¿No es s’uy esquerro que
teniu anorriat?

            —Si, senyo.

            —Idó sí, mestre Pere:
¡quina llástima que no os n’hagués arriat un’altre de bona á s’uy endret!