Antoni Febrer i Cardona: Preceptiva poètica

Bme-1818-3.2

            L’aficiò qu’els Menorquíns hán demostrad en tot tèms â la Poesía (y en especiál â la Poesía Lírica) me fá
esperar que los será agradáble el veurer establérts els princípis en que se
fúndan las règlas â las quáls els Vèrsos están subjéctes y sens las quáls es
impossíble poder observar la regularidad y eczactitud qu’en èlls es requirex. Y
en efécte, moltas son las pèssas de Poesía qu’hè vist escrítas en Menorquí y
Català; peró en la majòr párt hè observad una grán irregularidad, especiálmènt
en la mesúra de las síllabas y la ríma.

            En quant â la mesúra de
las síllabas, es pód reparar qu’en moltas de las paráulas ahònt hi há uniò de
duas vocáls s’úsan aquestas indiferèntmènt já unídas cóm â Diftóngo, ô fènt una
sóla síllaba, já separádas, ô fènt duas síllabas; per ecz: la paráula corrupciò, en la p. 221, v. 5 de la Gramática Catalána d’el D
r. Ballot, es usáda cóm si síe de tres
síllabas: cor-rup-ciò; peró en la p.
222 v. 1, la matèxa paráula es usáda já cóm si síe de quátre síllabas: cor-rup-ci-ò; y lo matèx succehex en
totas las demès uniòns de vocáls. Peró ¿qui no veu qu’axó no es regular sinò
una llibertad que cáde quál pren segòns cóm li acomóda per formar el Vèrs? Per
anar dóns fundad es necessári establir algun princípi, y fèr veurer en quínas
ocasiòns es qu’aquest uniò de duas vocáls fòrma en el Vèrs Diftóngo ô no en
fòrma, es â dir, quand s’há de 
pronunciar en una ô en duas síllabas; y axó es lo que se veurá esplicad en
son Artícle corresponènt.

            En quant â la ríma, es
ferá veurer que la
Concordáncia d’els sóns es essenciál perque la ríma síe bóna,
y que 
per conseqùènt no es pód fèr rimar las síllabas agúdas ab las grávês, cóm auróra y señòra, cór y amòr, y piñò &c, ni las
paráulas qui acában en vocál ab áltras qui acában en consonánt, cóm rahò y señòr &c, cóm fán algúns. S’esplicará tambè las diferènts
espécias de Vèrsos Menorquíns que pód haver-hi. En que consistex la Cesúra y quins Vèrsos la
demánan. Quál es la dependéncia qu’els Vèrsos hán de tenir entre si. Las
llecéncias qu’aquests permeten. Els tèrmes qu’esclóuen. Y per últim els
diferènts módos ab qu’hán d’estar arranjads en cáda espécia de Poème.

            Aquests princípis están
establérts sobre las règlas de la Versificaciò francêsa que dòna M
r. de Wailly â la fi de la vuitêna ediciò
de la sèua Gramática, p. 501, ediciò de l’añ 1776, cuias règlas m’hán aparegud
las mès símplas y mès adequádas â la nóstra llèngua. Y en confirmaciò
d’aquestas règlas es dònan per eczèmples els Vèrsos mès hermòsos y mès
edificánts d’els millòrs Poètes, qu’hè traduhids ab la majòr atenciò y
eczactitud.