Antoni Ma Alcover («Jordi des Recó»): «En Pere de sa butza»

Bm-1895b-1.1

            Això era un pollastrellot
que havía nom Pere.

            Un dia sa mare li diu:

            —Ves-me a comprar carn
sense ossos. Vet-aquí un sou. No’n vulgues donar més.

            En Pere se’n va a Ca’s
Carnisser i diu:

            —Ma mare ha dit que’m
doneu carn sense ossos.

            —¡Carn sense ossos! diu es
carnisser. Una butza no’n té cap.

            —¿I què val? diu en Pere.

            —Quatre doblers, diu es
carnisser.

            —¡Quatre doblers! diu en
Pere. Ja vos bastarà un sou. Ma mare no vol que vos ne don més.

            —¿Però no’t diuen que no
més val quatre doblers?

            —Però, si ma mare no més
vol que’n don un sou, ¿qué hi puc fer jo? diu en Pere.

            —¿Qué hi pots fer? No
esser tan carabassenc! diu es carnisser.

            A la fi es carnisser pren
es sou, i li dóna una butza, plena, com se suposa.

            En Pere l’agafa, i la du a
sa mare.

            —¡Una butza! diu sa mare,
com el veu. ¡Ah tros de banc! ¿Qué és lo que dus?

            —Carn sense ossos, diu
ell. Ni cap que no’n té. Paupau-la, veureu.

            Sa mare, com prou va haver
esqueinat, diu:

            —No res, tu l’has duita,
tu l’hauràs de fer neta. Ves-te’n a mar a fer-la-hi.

            En Pere se n’hi va.
Arriba, i frega qui frega, però per defora només.

            Mentres tant, una barca
saupà àncores, issà veles, i se n’anava ben atacada per endins.

            En Pere, cansat de fregar,
se posa a cridar amb tota sa força:

            —¡Mariners de la barca,
tornau a terra! ¡Mariners de la barca, tornau a terra!

          Tant va cridar, que es
mariners, creent-se que aquell homo tenia un denou, giren sa proa cap a terra.
Quan foren a sa vorera, En Pere, mostrant-los sa butza, digué:

            —¿Que és neta, vos pareix?

           Los va caure tant tort
aquesta sortida, que un parei salten a terra, i li donaren una ablanida, que se
pensaven haver fet llarg.

            —Idò ¿qué havia de dir?
damanà En Pere.

            —Déu vos do bon vent, li
contestaren.

         Se posa sa butza dins sa
faldriguera, i ja és partit cap a la vila. Comença a moure-se vent. Troba dos
picapedrers que enteulaven una casa nova, i es vent los prenia ses teulles. En
Pere los afina, i com passava per baix d’ells, los enfloca:

            —¡Déu vos do bon vent!

           —¡Bon vent, i si’n feia un
poc més, pegaríem abaix! s’exclamen ells; i ja davallen i n’hi donaren de
galletes més que no’n volgué.

            —Idò ¿qué havia de dir?
demanà en Pere.

            —Déu vos aferr, li
contestaren es picapedrers.

            L’homo seguí cap envant, i
en troba dos que se baraiaven.

            —¡Déu vos aferr! los diu
per tota escomesa.

            —¡Ja estam aferrats demés!
i, en lloc de departir-mos te’n vens amb aquestes? digueren.

           I ja se varen esser
desferrats, s’aborden a ell, i xisclet vé xisclet va, fins que s’hagueren
espassada tota sa ràbia que duien.

            —Idò ¿què havia de dir?
los demanà s’aubercoc.

            —Déu vos departesca!
digueren aquells dos.

            L’homo seguí cap envant, i
en troba dos que venien de casar-se.

            —¡Déu vos departesca! los
diu tot remolest.

            —¡Ara mateix venim de
casar-nos, i ja demanes que mos departem! digueren ells.

            S’hi afuaren novii i
novia, i n’hi donaren de bescuit tot lo que va esser bo.

            —Idò ¿qué havia de dir?
demana En Pere tot etzufat.

            —Que pogueu estar molts
d’anys plegats, digueren es noviis.

          L’homo seguí cap envant, i
en troba dos que eren romasos sembrats dins un encallador, i un acabava de
sortir i aidava s’altre, però no’l poria treure en via ninguna.

            —¡Que pogueu estar molts
d’anys plegats! diu En Pere, com los ès devora.

            —¿En lloc d’aidar-mos a
sortir, diu es qui era fora, te’n vendràs amb aquestes?

            Deixa s’encallat, i pega
fua an En Pere; i matalofada vé i matalofada va, amb un poc més l’esbalteix.

            —Idò ¿què havia de dir?
demanà s’atupat.

            —Que així com ès sortit
un, que surta s’altre, diu aquell.

            En Pere seguí cap envant.
Troba un tort, i ja li diu:

            —¡Així com ès sortit un,
que surta s’altre!

          —¡Un que’n tenc, encara el
me planys! s’exclama aquell; i ja li ha entaferrada mansiula i altra, i n’hi
deixa un bon esplet damunt ses costelles.

            —Idò ¿què havia de dir?
damana En Pere.

            —Déu el vos conserv! diu
es tort.

            L’homo seguí cap envant, i
com entrava dins la vila, en troba un amb un bony com es dos punys su’s mig des
front.

            —¡Déu el vos conserv! li
digué ben rabent.

            Li va caure tan avall an
es bonyarrut, que l’agafà p’es coll, i, si no le hi prenen, l’aufegava.

            En Pere com se va veure
llibert, ja no volgué demanar pus: ¿Idò què havia de dir? Se trobava prop de
l’esglèsia, i anant de la banda de la banda, així com pogué, s’hi aficà, perque
no li arribassen pus.

            Va caure que feien es
sermó de la santa bul·la; i es
predicador, bul·la d’un vent, bul·la de s’altre; sempre tenia la bul·la dins sa boca.

          En Pere, que amb tantes de
planissades com se n’havia duites, ni hi sentia ni hi veia de cap bolla, sempre
que es predicador deia bul·la, se
creia que deia butza.

            —Ja la me deu haver
afinada! deia ell; i s’agotzonava tant com poria, i no decantava ses mans
d’allà on tenia sa butza.

            I es predicador, que, com
més anava, més anomenava la bul·la, i
En Pere que més se creia que la hi havia afinada. A la fi, no pogué suportar-ho
pus, i cridà ben fort:

            —¡Malangra sa butza i qui
prega per sa butza! ¡Velataquí, si la voleu!

          La tira en mig de sa gent,
pegà damunt es cap d’una dona, s’esclata tota, n’eixumorà una partida, i foren
com a picades d’aranya. S’aubercoc fuig, li pitgen totes darrera, l’assoliren
una passa allà-deçà es portal, i amb sa primera fitorada el fan anar de copes;
s’hi tiren totes damunt, i el se cuidaren a menjar a picades.

          El deixaren per mort. I un
parei de bones persones el se carregaren i el se’n dugueren a sa mare, que
l’esperava que vengués amb sa carn sense
ossos
neta, per fer una vega d’aquelles d’aquelles.

           Sa mare, com va veure
allò, no tengué més remei que colgar-lo; i de ràbia el feu jeure amb sos talons
darrera. I encara hi jeu, si no s’ès aixecat.

 

            Sa Punta, Agost de 1895.