(…)
EN XICO.- […] i què més
vares veure?
NA MARIA.- Ui! Més coses… Vaig passar per davant
ses botigues de roba:
Can Medina, Can Xinxó, Can Felicó, Can Casetes…
Vaig entrar dins Can Xinxó a comprar un floc per na Margalideta, ja que altra cosa no li podia comprar i vaig veure un mantó, que mirau que ho era guapo. Una
dona l’acabava de comprar i me’l
va deixar veure. Mirau que ho era guapo. De
bona gana l’hauria comprat per na Margalideta perquè hauria fet molt bon joc
amb so floc vermell que porta es dies
de festa grossa, més que amb es que li vaig comprar. Un mantó de vellut, quin mantó més polit aquelles
fulles, aquelles flors i aquelles aigos que feien molta lluentor. Jo no sé si
aquell mantó tan guapo el
devien haver portat de Barcelona (o
l’haurien fet ses de cas Ferrer de Jesús, que diuen que en fan de molt polits). També em vaig entretenir passant per davant ses sabateries: Can Prats, Can Tarrés, en voleu de sabates polides i lluentes en es mostradors i darrere ses vidrieres. Jo ja hi tornaria demà mateix a
Vila, sobretot si pogués anar-hi
carregada de sous per comprar moltes de coses. I que vols dir que tu no
te n’hauries de comprar unes, de sabates? Ja no és només mossènyer a
dur-ne, amb aquelles botines coll alt,
o es mestre, quan en du, perquè ara se les ha dat, quan s’acaba s’escola, a córrer
camins i boscos, trompicant com un desesperat, calçat amb unes
espardenyes valencianes, d’aquelles
que van cordades amb unes vetes negres enrollades pes turmell, i amb un gaiato a una mà i s’altra carregada de papers, que jo no sé què fotre hi
deu escriure. Bé, i anant cap a la Plaça, no em diries qui vaig veure?
EN XICO.-
Tu diràs, dona, que ja t’escolt. En no ser que fos algun senyor de Vila o algun
jovenet d’aqueixos de l’Horta que
s’han avesat a anar per Vila.
NA MARIA.-
Idò mira, ni uns ni altres. No era ni més ni manco que en Pere des Verinal
Eixut que es passetjava amb so seu bon “renòngel” d’or aferrat en es braç
esquerre, just damunt sa munyeca,
i calçat amb unes sabates que si em diguessen que eren d’aquelles tan lluentes, me
pareix que els hi diuen de xarol,
m’ho creuria.
EN
XICO.- Aquest, d’ençà que ha vengut de l’Havana fa bufa de mijoral nou. No hi ha qui s’hi atraqui. Bé ja
t’ho dic, haurem d’acabar per
anar-mo-n’hi tots, cap a Amèrica o cap a Alger.
NA
MARIA.- Ja hi tornam a ser amb l’Havana amunt i avall. Deixa’m
seguir amb tot allò que et deia. Llavò he estat a l’aguard, i com qui no n’és com qui no n’és, li he
pigat darrere per vore a on se
n’anava. Tris-tras, tris-tras, ha entrat a Can Casetes, ha triat una tela de lo
més curro i s’ha fet prendre ses amides.
EN XICO.- Idò
molt prompte el vorem de bon trajo de jupetí i amb ses sabates ben lluentes, pes camí de missa. A
vore qui se’l quedarà.
NA
MARIA.- Vés a sebre. Que els compri qui no els coneix an aqueixos que se n’han anat a fora d’Eivissa, per
aquestos mons. Tal vegada es compra urna “veixicleta”, i fa com alguns jóvens des pla de Vila.
EN
XICO.- Què passa amb sos jóvens des pla de Vila?
NA
MARIA.- Què passa? Que els hi agraden més ses senyoretes. Ara diu que hi ha una societat allà en es
costat des port, que li diuen es Club.
Es de Vila l’han fet per tenir-hi barques de vela i de motor, i amb això es
deverteixen. Bé, s’hi deverteixen aquells que poden comprar-se sa barca, que
no són tots. Però també hi fan ball, i es diumenges i ses festes es jovent també s’hi deverteix. I ja m’hi tens també algun jove des pla de Vila a fer voltes com un desesperat.
Per cert, que segons diuen fa pocs
dies que entre es vilers i es pagesos es repartiren algunes xereques que no se les volia menjar ningú i se les passaven d’un a s’altre.
EN XICO.- I tu,
d’on has tret sebre’n tant.
NA
MARIA.- Canai! Sa lletera m’ho conta tot. Com que baixant a Vila, ara amb aquesta ara amb aquell,
entre totes i tots li expliquen es
“dieri”.
EN
XICO.- Ja pens que ses xereques no devien ser tan dolces com ses que feim naltros de na Cimerol Alt o
ses que fa en Mariano d’en
Iai de Cala Llonga que les ven a caixons, plens d’aquelles figues blanques i albocors, dolces com sa mel. Però anem per altres coses: Què ha mossènyer
dit avui?
NA
MARIA.- Si hi haguessis vengut, ja ho sabries. Es hòmens vos quedau a fer sa manilla a sa botiga i mossènyer que faci es sermó a
ses dones i an es bancs. Buits, més buits que es safareig d’un hortolà quan acaba de regar
ses taules d’hortolissa. I per acabar-ho d’arreglar, ses dones, si volem seure, rampinam es catret davall es braç, de casa a
s’esglesi i de s’esglesi a casa, i es
bancs pes hòmens, ben buits.
EN XICO.- Mai
serà tant, que jo també hi sec algun
dia. De tan grosses n’ha dit, que no
me les pugues dir?
NA
MARIA.- Ha dit que quan Déu anava pel món, es hòmens no eren gaire bons; però
que ara per ara, no hi ha molta milloria.
EN
XICO.- Ja hi som, coses que et deus inventar tu. Però suposant que ho hagi dit, potser diguent es hòmens
també hi comptava ses dones.
NA
MARIA.- Idò ja hi hem sét… Però
deixem-ho anar, que na Margalida i es
jove ja s’han cansat de s’ombra de na Blanca
i vénen cap a aquí… Fa un parell de
dies que els veig una mica
desmotlats. No sé què els passa. Calla i escoltem.
Se’n van.