Una vegada hi havia dos serradors que serraven un
tió. Arribada s’hora d’esmorzar deixaren sa feina per anar a menjar. I, quan
eren fora, es presentà el diable as lloc on serraven i, per vega, va començar a
dar unglades a sa serra fins a deixar-la plena d’osques. Es serradors tornaren
as trebai i trobaren sa serra espanyada, però van pensar que, com que per a
canviar-la els caldria anar as poble i així mateix no volien perdre temps, por<r>ien
provar de taiar es tió amb sa serra d’aqueia manera. Ho provaren, i van trobar
que sa serra anava molt més bé amb ses osques que no pas abantes de
tenir-les-hi. I seguiren serra que serra fins as migdia.
Llavor se n’anaren a dinar, i tot seguit el
diable va tornar i, vènt que sa serra oscada els anava bé, s’enfurismà i volgué
deixar-la inservible; i va doblegar ses dents unes a una banda i ses altres a s’altra
banda. Però es serradors, en tornar, s’adonaren que anava encara molt mellor.
I, des d’aquei moment, com que es serradors no
feien cas de ses seues manyes i es malfet realitzat a sa serra encara
aprofitava a aqueis dos homes, el diable es despreocupà d’ells i no tornà més
as lloc on trebaiaven.
I és per això que ara ses serres tenen dents tortes
a una i altra banda.