Bm-1976-2
CAMP ESPIRITUAL
Els cavalls van de
trot pels rostolls
quan les eugues
pasturen. Volen sól·leres, grills, capseriganys
solitaris dins
l’aire melós d’un setembre enfosqueït, tenebrós:
Escopim grums de
mel, lletrada de sal, pa de vi, de segó,
tot acariciant fulles d’heura, fonoll, romaní,
indecisos vetlant els conills,
les genetes que
tresquen pletons, revellars i guarets.
Engospam sals de fang, els sadolls: blat pansit
i saïm.
Eixancats com titelles de drap destenyit o corcats arlequins
que es capfiquen com aus de paper dins estanys d’oli vell, follament.
Llavors, a les deu,
ens clourem com un puny, dins el llit.
(Mai més serà febrer si es rebenten els crancs.
Ja s’estufen puputs.
Recordau els pasquins d’aquell film
prohibit.
L’âge d’or. Metamorfosi d’un estat de passió gens
comú.
Papallones i
grills.
El 46 és la
resulta dels 28 que tenc ara. Ho escric.
Jean Vigo,
embastat, incorrupte, gatàs, s’ha fet la punyeta de tot:
engatat de
cel·luloide estantís.
Per què, però, vint-i-quatre
imatges per segon escatimen
l’expressió
conrada de qui ho vol dir sense escriure-ho?
De sis a set un
coit junts. Cinc minuts amb tu.
—Pren la píndola, però.)
Tardor infernal.
Temps de gleves sucant murmuris i greus;
mesquines a baix
preu, menyspreat, informals innocents.
Un estol de vedells
socarra l’alfals, el canyar, prop del riu.
A la taula de pi
els espectres dejunen, inconcrets, de mots nous,
amb els deu
manaments ben escrits al tasser, al fossar, ja marbrenc.
Quan les ombres
se’n van, fent capades i creus,
pengen quatre
fanals dins un baf de cabrits. Tastam déus i gargalls,
com furtius caçadors que amaguen passions dins taleques de pell.
Mastegats verds d’estiu. Sopar d’albons, de cards i ganivets.
S’hi mustia el vi blau dins el fang dels tassons.
Les llampugues fan plat, i els pagells, vora
el pa, lluny del foc.
Camp d’aram.
(I
Tornarà a ser
primavera demà mateix.
Obrirem la clau
amb el pany rovellat. Ferrers secrets.
Una òliba de foc
apagarà el so cec, escardat, de les campanes en flor.
II
Ha mort el poeta
embarassat, es diu que follament.
Li faran
l’autòpsia a cops de xerrac o escarpra d’argent.
Hic jacet H. ROIG.
La primavera lluu flors de paper. Fulles d’or.
III
Els mariners grumegen raboses a la cala.
Boixen follies, menjant codonys, nesples i aglans.
El ventre sempre escup les tempestes interiors.
No cal esvortar versos. El cos ja se marceix.)
Escopim, engospam.
Caminam despullats pels rostolls, remugant:
suats com cavalls
desbocats, com rogencs muls travats
que s’embafen de
fems, de clarors o de llums sadollades de vents.
Clau del vers.
S’ha fet hora d’esterrossar el camp amb un
poema.
Mes, llavors, la vida, què seria?