Bme-1984-1
Vogamarins
a duro sa dotzena
Anant un diumenge a passetjar per es carrers
d’Alger, va cridar s’atenció d’en Mevis i na Nena una parada de venda de marisc
instal·lada a un cap de cantó.
Era un espècie d’armari amb prestatges on, dins de
paneres, hi havia escupinyes llises, romeres, caragols de tap, ostres
importades de Normandia i crancs.
No van veure, clar està, ni dàtils, ni peus de
cabrit, ni escupinyes gravades, espècies tan saboroses que se troben en es port
de Maó. Si mateix, com a bons menorquins, els feia
il·lusió veure aquells productes de la mar.
Mentres estaven mirant, sa fieta
va reparar amb una panera que estava en terra i tot d’una va exclamar:
—Miri, mon pare, són vogamarins!
Na Nena i en Mevis van pensar que estarien per
vendre com a esca però vet aquí que amb açò va arribar una senyora encapellada
que va demanar una dotzena d’aquelles bolles negres carregades de punxes que
tantes molèsties donaven a aquells que volien prendre banys per Cala Rata o
Sant Antoni.
Es venedor va escullir es més grossos i els va
colocar amb molt de mirament dins una aluda de paper gruixat. Sa clienta va
donar cinc francs —un duro com diuen també es moros— i se’n va anar ben
satisfeta. Na Nena i en Mevis se van mirar esbadalits. Després, se van informar
que ets algèriens se menjaven es vogamarins com si fos bresca de mel, xapats
per enmig i amb unes gotes de llimona per damunt. I també van sebre que
qualsevol que per la costa prop d’Alger volgués arreplegar vogamarins, se’n
veia negre per omplir un paneret.
Capetjant, capetjant, mentres continuaven es passeig, en Mevis anava
dient per ell mateix:
—Si jo pogués fer un viatge cada
setmana i carregar una barca de vogamarins de Menorca, me faria ric en quatre
dies.