Diàleg entre l’Esquirol i en Bià

Bme-1836b-3.1

              Biá — Com t’agradan, Esquirol, totas aquestas cosas qui surten are dins es
diaris?

            Esquirol — Que vols que te
digui? Jo no sé llegí. Algun día acostum d’anar á sentir com lligen á ca’s
vesí; pero s’Español per mi es grego, jo no n’entench pelade, y en día que no
me lo esplican en Mahonés sempre m’en vatx en deju. Y quant ho sent esplicá y
tot, vetx sempre que tot son falornias, desbarats y cosa de molt poca
sustancia. Jo som un rustich, pero si escriguesin lo que jo á vegadas pens trop
que fería molt milló que tots ells.

            Biá — Ha, ha, ha; Tu me
fas riure. Tu vols posarte en sabis? en seños qui saben llegi, escriure y cóntes?

            Esquirol — Cóntes! vols
jugá qu’ aquest tal Ferrer, qui escriu tantas felornias y tira tants
d’indilectas no treu es valor d’una sumada de carbó tant prest com jo. Jo li
juch es coll.

            Biá — Anem, calla, calla,
no diguies arriezas, no vulguies pretenir contra un jove qui sap moltas moltas
cosas, y sobre tot llegi y escriurer qui es una maravella. Mira, jo hé sentit á
dir á gent qui sap qu’ ell sería digna d’habitá entre es set Sabis de Grecia.

            Esquirol — Si… per
escurà llums. — Vamos, vamos, no siguies tonto. Mira, jo no sé de lletra, peró
tan rustich com som, reflecsion sas cosas, y no me deix engañá per ningú.
Diguem: d’ahont pot haver tret tanta sabiduria aquest fulano Ferrer? en díe que
no es de dins es pou de caseva, ó de dins es pots de putingos d’ un puticari,
jo no sé d’ahont li pot veni.

            Sa meva poca discreció
m’enseña que un home per sebrer, ha de estar enseñat, hà d’ haver tingut bons
mestres; y jo hé sentit á dir que aquet tal sempre es anat á escola de frares. Pensa quinas llisons haurá pres.
Pero noltros ja hem surtit de sa questió, y axi tornant à nes diaris, dich, que
me semble que ey a altres punts á tocar que no aquells que tocan.

            Fiet, pa, pa, y no
besades; bona justicia y pocas contribucions, axó es lo que hem de menester.
Qu’ es que m’ importa á mi qu’ en Ferrer y aquell altre, en Caín estíguien
presos: si ho están, es per se seva culpa, ells qui s’ ho hán cercat que ho
tenguin.

            Biá — Pero tu que no veus
s’ injusticia qu’ els han fet? en Ferrer no há causat cap mal, ell mirava per
es bé des pobres.

         Esquirol — Per es bé des
pobres! ascolta, tu que saps qu’ ell hagi fet mai gens de caritat? En axo dich
jo fer bé á nes pobres. — Jo no hé arribat á entendre mai es bogat que sa seva
tudossa va compondre, ni tampoch lo que volía fer. Mira, ja que mi obligas jo
te perlaré are com amich en confianza. Jo vas sebrer es mes de Janer, que a ca
‘s puticari, es garballé de devora el Carme, havian de doná una peseta y pa á
tots aquells qui se ferían escriure á caseva per miliciano; jo me sabía greu
(la veritat) a 65 añys haverme de fé soldat; pero una peseta y pa es colca
cosa, y sobre tot per jo qui molts de días no en tench mós, y axi mi vatx ana á
escriure.

            Biá — Y te van admetre?

           Esquirol — Cert. Que n’y
havia de mes flachs que jo, ell. Veyes: y havía es viejo, aquell de se talaya, qui deyen que havía de ser s’
abanderado. Pero, calla veurás. Jo bé pensava que tot alló de pá y peseta seria
fum de formetjada, pero axi matex, per lo que pot ser, dich allá vá apuntaume.
Qui sap! pot ser qu’ aquet puticari hagi trobat mina, ó sapi fer es milacre de
Sant Francesch: En fi, pasen dias y mes dias, y no vé res, ni pa ni pasta.

           Biá — Fiet, tu devias
frissà masse, ell el mon no se va fer en b’ una hora. Un batalló antes que
estigui armat, equipat, vestit, pagat y mantingut, saps qu’ en vol de trabay y
habilidat.

           Esquirol — Vols que te
digui que may hé vist treura such d’ una peña. Com pot fer tot axó un palat qui
no té un diné per fer cantá un segu! Jo no puch comprendre cert sas sevas
intencions quinas eran… á no ser que mos vulgués passá en novas, y que fes
conte que es prometre no há fet pobre ningu may.

  (…)