Felip Curtoys: Als excursionistes catalans

(Salutació)

 

   D’un vapor garrit, hermós,

qu’
acababa d’arrivar,

els
verem desembarcar[1]

formant
agrup numerós.

   Son viatgers molt ben portats

que la
nostre llengüe entenen:

¿d’hont
sortiren, perque venen,

perque
van acompanyats?

   ―Son d’ una invicta regió,

son d’un
poble hospitalari:

celebran
lo centenari

del rey
Jaume d’Aragó.

   Venen d’empori, el més rich,

de
comers, industria y arts,

admirat
en totes parts

y de
nosaltres amich.

   Volen veure aquest bossi

de la
terra catalana,

qu’
arrancá la tremontana

y en
mitx del mar va fluri.

   Volen veure les riqueses

naturals
qu’ ell atesora,

el seu
clima qu’ enamora,

los
rastres de ses grandeses.

   Veure bé tots els confins,

los
valls d’eterna verdura,

la
montanya que perdura

sempre
gornida de pins;

   lo panoramich del plá

que besa
‘ls peus de la vila,

sobre roca
que s’enfila

custodiada
per le má;

   los cims més alts ahont la gent,

en día
del tot seré,

la terra
hesperia veu bé,

al lluor
del sol ponent;

   el mont Vedrá, magestad

que les
borrasques humilla,

cual
fidel guardiá de l’illa

y la
seva llibertat;

   la
Formentera també,

los
freus y l’Espalmadó,

lloch
motiu d’admiració

del
propi y del extrangé;

   els ridens, cual ningun més,

Santa
Eulalia y Sant Antoni,

pobles
que son testimoni

de
cultura y de progrés;

   les riqueses del sub sol,

les
argentíferas minas,

y les
famosas salinas

pá de
pobres y consol;

   el repleg qu’ ab digna afan

ha fet y
fá el nostre poble,

de lo
que ha tengut més noble,

de lo
que ha tengut més gran;

   el monument dedicat

á
l’heroich Vara de Rey,

qu’ allá
en lo camp del Caney

ser fill
d’Ibissa ha probat;

   l’historia del que va sé

dels
vils pirates terror,

y gloria
nostre y honor:

lo gran
mariné Riqué;

   las costums, els balls y cants,

trasses
mercades á fons

per
velles dominacions,

sobre
tot dels musulmans;

   l’illa, si, qu’ un temps va está

al cim
més alt de la gloria,

temps
d’imborrable memoria

que sens
dupte tornará;

   la qu’ abrich doná y descans

als
primitius pobladors,

que
després foren senyors

dels
fértils camps catalans;

   la que ferme ha sostengut

guerras,
lluytas, invasions,

sempre
rotllanla pendons

de la
patria en qu’ ha nascut;

   la que may son bras negá

á las
empresas d’allí,

perque
té molt qu’ agrahí

als
nobles de l’Ampurdá,

   que ‘l deber cumplint ab fé

á sas
costas arrivaren

y
valents la llibertaren

de les
mans de l’agaré;

   la que les armas empuña

al
batallar sa germana

y sempre
vol y demana

lo
mateix que Catalunya;

   la que d’iguals fueros gosa,

bonas
ideas cultiva

y al que
á ses platges arriva,

reb y
hospeda cariñosa.

 

   Apretém més fort lo llás

de ferm
cariño sincer,

al
sentir el dols plaer

de
donarlis un abrás

   á eixos nobles catalans

qu’
arrivats al nostre sol,

veurán
la mentida y dol

de mal
haguts informans,

   que pintan injustament,

ab les
mes negres colors,

y
negántlis tots valors,

á Ibissa
y la seva gent.

   Benvenguts sigueu[2], viatgers,

á Deu
siau quant partiréu[3],

y may,
per may, olvidéu

que son
vostros, tots enters,

els
ibissenchs verdaders.


[1] Corregim dosembarcar.

[2] Corregim siguen.

[3] Corregim partirén.