Lo pópul alguerés
Lo pópul alguerés és, més á presto, d’índole pacífica.
La sua vida de un dia á l’altro és sempre la mateixa; y, si calqui fet de sanch ve, per un poch á embujar la crónica diaria, aqueix és tengut cóm un cas extraordinari: lo que dóna materia perqué se’n parli per un poch de temps, comentantlo ama las més extravagantas observacions.
Lo tipo més característich és lo campanyolo, traballador, encara que sigui mal retribuhit: se n’aixeca de la punta del maití, la xapa y un pá de quivarjo á dins de la bértula, y toca á foras. Després de haver traballat tot lo dia cóm un esclau, torna en casa la tardeta, á l’hora de las horacions, hont hi troba la muller que está ja espoligant la col á tronxo per fer l’acquapatza: minestra combinada ama hortalicias de cada maneras, assay brou y llargas fitas de pá.
En quant al vistir son pochs los joves que encara prefereixen l’antiga piluja al modern sombrero; y dels vells, son raros aquellos que encara conservan la barreta y lo capotí, distintius del home de campanya. Lo mariner se coneix á primera vista per los calsons á campana y la faixa, lo demés, vermella, que li embolica cintura.
La dona del artista (mestre de llenya, de paleta, sabater, etc.) té poch que nos interessi: en lo vistir sigui la moda, y en aixó, certas voltas, dóna punts a les mateixes senyoras, de las quals se diferencia sol per lo vel negre que porta al cap. Del resto está retirada en casa y és bona mare de familia.
La dona del campanyolo jornaler visti, en cambi, abastansa modestament, y, estrinyida del menester, al temps de cullir oliva, se’n va á foras á guanyar un rial al dia, deixant las criaturas á la mestra de custura.
Casaments
En aquí te lloch lo costum, entre la gent de baixa qualitat, de festejar per las portas dels dabaixos.
De las primeras horas de la nit, los campanyolos especialment, que al hora tornan del traball, s’aturan á davant de la porta de la dona del sou cor y allí hi passan horas y horas enrahonant de cosas que á nosaltros poch interessan.
Quan un jove té verament plahier de una minyona, los qui la demanan son lo pare, la mare, ó un parent dels mes próxims, fent á la familia d’ella una visita y principiant un diálogo d’aquesta manera:
—«Si no vos desturbém, vením á vos fer una visita.
—¿Se pot saber lo que voleu?
—Es que mon fill (ó nebot si es xiu o xia) te plahier de vostra filla: ¿Vos ne seu contents?
Certament, los genitors de la dona responen que ne son contents y al-hora cridan al jove, que durant lo dialogo esperava á al porta, y acaban la cirimonia am un petit tractament.
D’aquell instant, lo jove té dret d’entrar en casa de la dona sempre que vulgui.
En lo cas que dos joves, per haver tengut quistions, se separan, ó, com diun en aquí, ixin foras de pari, l’homa, per manifestar á la dona lo sou despreci, en plena nit va y li tinyi ama negre de fum ó altro, la fatxada de la casa; lo que dona ocasió perqué la fadrinalla ne parli per calqui setmana, donant tort o rahó á l’autor de símil fet.
Al tornar dos nuvis de l’iglesia, los parents, ó convidats, qu’esperaven á la finestra, lis hi tiran farrancadas de frument, en senyal de abundancia.
(…)