Francesc d’Olesa: El ric i la Mort

Bm-1500*-3

         (…)

         Lo ric:

Home tan
benaventurat

no crec vuy en lo
món sia

com jo, rich y
prosperat,

qui tants de béns he

guanyats;

a penes nigú heu
creuria.

 

Tinch vinyas,
tinch olivars,

censals, terras
de conrar

y de ducats milanars,

moltes sedas y
brocats

y molt més que en
vull comprar.

 

En matall, tinc or,
argent,

gran nombre de pedres finas,

ab què guanye cent per cent.

De robas, gran bastament;

plenes tinch moltes botigas.

 

Molts graners, sitges y pallers,

tots los tinc plens de forment;

de vi, oli, molts sallers

i encare me’n
sobren més,

que·m causen gran
pensament.

 

Las botigas craixaré;

dels graners faré lo semblant.

Carestia esperaré

y molts més diners n’auré.

Mos béns aniré aumentant.

 

Pobra fui en
veritat.

Rich me só fet ab
mes mañas.

Turriburri e
menjat,

a monarca só
pujat.

He fetes dos mil
marañas.

 

Y fent cabal del
menjar

y amb poca
concièntia,

dexant parlar qui vol dir,

me só vingut
enriquir:

mirau la gentill
prudèntia!

 

Alegre’t, ànima
mia,

i frueix de tant
de bé!

Menge, beu amb
alegria,

que si dosents añs
vivia,

tot quant tinch
no acabaré!

 

(Ix la Mort, i diu:)

         La Mort:

Ten-te, foll e
insensat,

perque amb mi has
de venir.

Tot lo que has
aplegat

a estranys serà
donat

y tu no hu poràs
fruir.

 

         Lo rich:

Oh Mort, com véns
impensable!

Com me trobes
descuidat!

Deixa’m per esta
vegada;

torna una altre
jornada,

com stiga preparat.

 

         Mort:

Per te culpa as viscut

sens pensar la tua fi.

Oblida’t de te salut,

recort nunca has agut

de déu, de tu ni de mi.

 

         Lo rich:

Mort, vés als malalts y pobres

qui an de viura penat.

No em fases tan malas obras;

mira que tinch béns y robas

y largament què gastar.

 

         La Mort:

Nunca tingueres recort

dels pobres y miserables

y are els precures mort,

an els quals as fet gran tort

com òmens
abominables.

 

         Lo ric:

Lo pobra manastarós

vivint suspira y
plora,

de la mort tan
desitjós.

Mes a mi, tan
abundós,

lo viura me anemora.

 

         La Mort:

Ab major seguratat

caminen del món
la via

los pobres que
has menyspresats,

que tu, qui t’ets ocupat

en nodrir te avarícia.

 

         Lo rich:

Diners meus,
ajudau-mè,

desliurau-me de la mort.

Mort, si’m deixes, io·t daré

tot quant tinch y restaré

nuu, que de tot me conort.

 

         La Mort:

Vulles o no, dexaràs

tot quan tens no sabs a qui

y tot nuu ab mi
vindràs

an loc d’on no axiràs

fins vinga[1] del
món la fi.

 

         Lo rich:

Diners que jo
tant guardave,

jo us prech no·m
desempareu.

A vosaltres
adorave,

jo us servia, jo
us amave;

vosaltres éreu
mon déu.

 

         La Mort:

Nuu ets vingut en
lo món

y nuu te n’as de
tornar.

Les riquesas de Déu són,

mes lo mal ús te
confon

ab què·t pogueres salvar.

 

         Lo rich:

Oh, ara conec la
arror

en que tostemps e
viscut!

Oh, quan me fóra
millor

tenir de Déu la
temor,

y no morria
perdut!

 

         La Mort:

Ton viura és stat dormir

y ara t’ets despertat.

Quant pensaves
molt tenir,

a la ora del
morir

en las mans buydes ets restat.

 

         Lo rich:

Quan jo més ric
só estat

are més pobra
seré.

Res de bé no he
obrat.

Lo mal just no he
tornat.

Eternalment ploraré.

 

         La Mort:

Plora, plora, variable!

Que per ser rich un moment,

riquesa inestimable

y paradís perdurable

as perdut eternalment.

                        (…)


[1] Corregim finga