Bm-1900-1
Conhort
¡Quina tristor fa mirar
els camps quant s’en ve l’hinvernada! Han passat les calrades de l’estiu,
aquell sol encés que feya madurar els fruyts y colrava els reyms ja no lluu en
mitx d’un cel pur y net; par qu’haja perduda sa calentor; y la terra se refreda,
cauen els fruyts, els abres, una darrera s’altre, perden les fulles y les
vinyes sos pámpols, les flors més tardanes se mostían; la llevor que curós
escampá el conrador colgada dins la terra se podreix, les ventades tot ho
arregussen y queda la terra broxa, despuyades les vinyes, els abres estenent
sos brancons rònechs pareixen calaveres que revintglantse axecan sos braços
desnossats cap el cel; tot es sech, tot núu, tot fret, tot mort! ¡Quina impressió, quina pena si
no sabessem qu’havía de durar poch, que prest aquells granets podrits treuríen
bruya, aquells brancons sechs brostaríen, qu’esclataríen els seps revescosos y
aponcellaría la verga espinosa; qu’ab alanada suau li retorn[ar]ía la primavera
la vida y mos umpliría de goig la terra ab sa verdor novella, ben esponerosa,
tota florida! Es que no’s morta la terra, par que dorma; y si es ben trist son
so, será més alegre son despertar, que no’s morta, sols dorm!
(…)