Bm-1887-1
La
señora Rosa acabava d’ apagá sa candela de sêu amb una sabatilla. Pero es
cremayó, que dins aquella oscuritat de s’ alcova malsana parexía s’ uy de la Providencia vetlant
demunt ses misèries del mon, dexava veure tots ets objectes blanchs y lo que
demunt ells ressaltava per oscur.
Axí
es que en es capsal des llit s’ hi veya un /Ecce-Homo núu de còs, amb so dogal
en es coll y molta sanch per sa cara; abaix d’ ell, una piqueta (que per forsa
havía d’ essê /sa piqueta de sa sanch,) y en es pèus des llit, penjats á claus
ganxos, sa roba de la señora Rosa y sa mudada del señó Toni, qu‘ era es séu
espòs, y que á son costat tossía.
Aquells
bultos negres penjats á sa paret, vists casi á les fosques, parexían víctimes
convertides en penjoys, ó pelleròfes de persones qu’ havían perdut es bessó.
Axó
de que fóssen pellerenques sense bessó, no hauría estat cosa rara; perque
aquell matrimoni xupava un señó de bona casa, axí com un /llimpia-botes xupa
una nespla madura; y lo cèrt es, qu’ es joves (y qualque véy) qu’ aquella santa
pareya protegía, encara qu’ haguéssen nascut á casa /que pot, se quedavan ben
prest á la fresca, si no entrava á la Misericordia ó á /las Hermanitas.
Acabá
de tossí el señó Toni; la señora Rosa, lo matex qu’ una fragata qu’ ha dat
fondo, va desvaporá per totes ses válvules, y després d’ havê cercat, marit y
muller, cadascú es séu /jayent, comensáren sa xerrada de capsal.
-Creumê,
Toni, (deya la señora Rosa) creumê; pero axí com anam, ja som á mitjan costa
des Camp-Roig. Sé cèrt que no has cobrat res de D. Cuanito; sé cèrt que á D.
Duardo li dexarás es docents duros amb un trist /pagaré de cinchcents… y
axó, qu’ haurás d’ esperá tres mesos per tornarlos á posá ses mans demunt… si
les hi pòsas; perque si ara té un empleo des que vessuñan, demá pot essê un
/pèrdis cessant… Ja sé qu’ es forasté y que té sa señora plantosa… ¡M’
haurías de sortí /llibertino!…
-Calla,
Rosa, calla, si pòts… Ja sé que ‘m pèrt per massa noble; pero axó deu essê
per allò que diu; /dime con quien tratas… y que m’ arruin per massa
generós… y axó deu essê de resultes de tant d’ habitá amb tú… perque s’
exemple, Rosa, hey fa molt.
-Toni, Toni, no ‘m véngues amb /xinites.
-Cap /xinita, Rosa; pero
quant mos casárem, no teníam per capital més que fè y esperansa, y no me recòrt
que tú ‘m duguésses per dòt cap mica de caritat.
-¡Bona l’ hauríam feta,
Toni! Aquesta virtut, en el dia, no servex més que per fé nials ses altres
dues.
-Bé; idò per lo matex te
vuy dí que á forsa de fé favós de trenta en amunt, per cent, y de protegí fiys
de familia (amb sóques) desgraciats per un cavall…
-O per una sota…
-O per un rey… de
copes… hem fet una /lladriola…
-No m’ agrada aquesta
paraula…
-¡Idò, hem fet un
capitalet y un fiy missè; y tot ha sortit d’ aquí!
(…)