Bm-1874a-2
Posta de sol.
¿Perqué está l’anima trista
Perqué creix lo desconort,
Cuant sa darrera mirada
Mos llança á n’el front lo sol?
Tot es bell en aquesta hora;
Los núbols se brufan d’or,
Los cims, de morat se vesten,
y
la mar semble de foch.
Prest
callan les aus, y l’aire
Qu’el
mantell de la nit mou,
De
les floretes marcides
L’essencia escampa llavòrs.
Tot queda en pau en la terra,
Tot queda en pau, fora el cor;
Aquest
no atura ses ales
Mes
qu’entre els dits de la mort.
Aquest
no viu de la vida
Ab
que viu de l’home el cos;
Si
es ditxos, viu d’esperansas,
Si
es malanat, de records.
Y es tot hermos en tal hora!
Ella es l’hora en que les flors,
Ymatjes de l’esperansa,
Torsen per a se[m]pre el coll.
L’hora en que les papallones,
Ymatjes del desitj foll,
Deixan caure ses aletes
Per no tornar prendre el vòl.
Tot es hermos en tal hora!
Los núbols se brufan d’or,
Mes tan prest com ells s’esborran
S’esborran també els recorts.
Per axó està trista l’ánima,
Per axó sent desconort,
Cuant sa darrera mirada
Mos llança á n’el front lo
sol.!!
Gabriel Maura