Gabriel Reus: L’alga

Bm-1991-1

        Tapà
s’era d’alga era sa manera milló per conservar-là en s’hivern: al menos axí heu
pensaven es pagesos campanés.
Tapar-là de paús hagués
estat per ells criar-hí males herbes que, amb ses rels, l’haguessin desfeta.
Es paús tenia encara un altre
desventatge: no conservava sa frescoreta de s’alga, que tant contribuïa a que
s’era no se crivellàs.

     Anaven
a cercà s’alga de Sa Ràpita o de Ses Covetes: una feina més -i fexuga- que
s’afegia a ses altres d’es pagesos campanés.

        Anà
a cercà alga és per mi pentura un d’es records més agradables de quant era
petit, perquè’s com un símbol de lo molt que m’estimava’s meu padrí.

        Jesús,
i que disfrutava d’anà a cercà alga! Anà a cercà alga volia dí: anà a mà. I
llavonses «anà a mà» era pe sa gent pobra -o «proba», com deen molts- una cosa
extraordinari. Domés tenien casa a mà es més rics i, a Campos, si un pobre
anava a mà -si no era «anà i tornà», dinant bax d’es pins d’es Boscarró- el
tenien per un tudat.

        Axí
com a Felanitx, qu’eren més estufats, sulien dí: «Un bon felanitxé ha de tení
una casa en Es Port i un jardí en El Calvari», a Campos, més pobrets, vax sentí
dí moltes vegades: «Tení una casa a mà i menjà fruita fora tems basta per
arruinà una famili». I també: «Es qui van a mà encaren s’esquena a ca-seva».

        No
és, idò, gens raro que jo fes bona festa es dia que’s padrí me cunvidava per
anà a cercà alga: Anava ja a romandre a ca-seva, per pò de no ser-hí a tems i,
sobretot, perquè partíem de bon dematí. En trancà s’auba, ja ‘víem de carregà,
si no vulíem que mos prenguessin es bons carregadós, i Sa Ràpita quea llavonses
molt enfora.

        Fora son i uis espolsats, mos ‘xecàvem devés les dues i mitja. Es meu padrí sempre va sè
dematiné! Tenc an a qui semblà! Enllestíem sa mula i es carro i, después
d’encomenar-mós a Déu, a la
Verge Maria i a tots los Sants de la Cor celestial, partíem de
quatres, o més ben dit: daxo… daxo…       

         Sa
meva tasca, p’es camí, era durmí arrufat i embulicat dins una manta vea o un
llençol de saqueta, però ximatex me donava conte quant passàvem per la Sala o per la-Iglesi.

         Record,
com si fos ara, es tremoló d’es caminà carreté que comunicava a tot lo cos com
una rampeta ben agradable, quant no hi ‘via asfalt; es renou sord d’es carro
dins sa fosca; s’esclafit sec, de tant en tant, de ses escorretjades o de
qualque mac fet rebutí de ses ginyes pe sa llandi de ses rodes; es goità’s
caparrí, treguent-ló de devall es llençol, per mirà ses estrelles que
s’esfumaven en el cel, en trencà s’auba esplendorosa d’es mes de gost…

        Devés
Ca’n Estela, es padrí me cridava: «Au, au! Que ja ‘ribam!» Valia la pena està
ben desperts!
Mos acostàvem a la mà p’es passatge cubert
pe ses mates més altes i de soques més revengudes que ningú ha vist mai… que
hi ‘via prop de Sa Torre.

        Sa Torre de Sa Ràpita! Un monument! Antes d’essè
restaurada, conservava es coloret d’ò campané i ets esmorrells la feen molt més
ella, perquè sempre la ‘viem vista axí.

       Davant
noltros s’ubria la mà: una mà ampla, amplíssima… blava, blavíssima… plana
com una bassa d’oli, ja qu’encara no s’havia mugut s’embatol.

        A mà dreta, a un tir de pedra de Sa Torre, part damunt ses roques, avon
estaven escavats un parei d’escàs, començava sa filerada, sempr’igual, de ses
cases de Sa Ràpita i, dins sa boira, s’endevinava S’Estanyol.

         A mà esquerra, «S’arena» (res de «S’Arenal»)
sense fi, sa finíssima arena de Sa Ràpita… segons males llengos, sa més fina
del món… blanca, immaculada… q’aquell dematí ningú encara ‘via trepitjada.
Sols l’havien besada amb tenresa ses manses ones de la mà.

        Com
a vasa primorosa, a s’altra part de s’aigo blava, s’estenia sa verdó d’es pins,
veis i coputs, d’Es Bosquerró; i, a s’enfront, com si surtissin de s’aigo, se
destriaven ses cases humils d’es porrereins, a Ses Covetes, dominades p’es que
a mi’m parexia un immens Castell: «es castell» de Ca’n Catoi…


       Es
milló racó per carregà d’alga era’s lloc avon acabaven ses roques i començava
s’arena -i dic «acabaven» i «començava» perque de tot axò no’n queda res de
res- just allà ‘von degotava dins la mà s’únic fontinyol d’es nostro terme,
formant «es dolç».

        Si
un altre dematiné no ‘via fet primé -cosa poc freqüent- puríem carregà tutduna.
Si la mà ‘via bufat, sa feina era dobble: primé treure s’alga amb sa forca i
llavó carregar-là. Fins i tot a vegades la dexàvem perquè axugàs fins un altre
dia. Tot axò vos confés q’a mi no’m donava cap mal-de-cap.
Prou feina tenia de jugà dins s’arena amb ses pilotes d’alga i cercà
«barques» de sipi!

 

        Si’s padrí’stava de bones, en ‘vè carregat,
mos rentàvem i, un pic cad’any -tot’una festa!- també rentàvem sa mula. I que
m’hi trobava de guapo amb so «traje de baño» que m’havia duit sa tia de Ciutat!
«Com qu’el vegi», diu ella i han passat casi cinquant’anys: «Uns calçonets
vermeis amb pitera blanca, avon estava brodada una barqueta també vermea». Jo
també el vetx! I afegex: «Me vatx rompre es cap: va valé sis reals! Una
furtuna!»

 

      Antes
de partí cap a la vila, berenàvem. De sa taleca, penjada a un maimó d’es carro,
en trea es padrí: pa, sobrassada, formatge i…
aubercocs,
sa fruita del temps.
I
quin regustillo tenia aquell pa’mb formatge ple de saladina! Hagués fet entrà
en talent a qualsevol desmenjat! I que’n direm d’ets aubercocs mitg esclafats,
brufats encí i enllà, amb miquetes d’alga! Diven que ses algues tenen molt
d’iodo… i axò és bo. Quantes vegades me varen envià a Ca’s Potecari Rosa a
comprà… «pintura de oro»!

 

         Quant
tornàvem cap a la vila, devés les nou, casi feen taringa es carros que feen es
matex tragí…

       En
passà pe Son Cal.là veem, a vegades, sa guarda d’euvees que anaven cap en es
sestedós, después d’haver-sè menjat totes ses fues que v’ien trobat abax d’ets
abres…

         A
s’era, desjunyíem i giràvem es carro de cul per descarregà. Si no hi ‘via res
pus que fé, correns cap a ca-nostra, perque no passassin ansi.

 

         Qualq’any,
la mà trea poc’alga i ‘vien d’aprufità com n’hi ‘via, anant-hí ets horabaxes; o
anant més enfora: a Ses Covetes o en es Trenc. També tenia es seu encant: es
padrí posava part damunt ses bandes des carro quatre xércols de fusta i los
tapava amb sa vela per guardar-mós d’es sol agostenc que picava fort ferm. Es
carro parexia una tenda de campanya que caminava. Cuidadós com era, posava
damunt sa mula es veletó perque «també ella -dea ell- tenia dret a un poc
d’ombra».

         Per
altra banda, com tots es nins de Campos, s’horobaxa, en lloc de berenà, jo «fea
berena».