Bm-1800*b-2
LA ALMOYNA Y LA ORACIÓ
N’es una, una verge bella,
Tota
parfum, blanca flor;
N’es l’
altre germana de ella,
Tota
bálsam, tota cor.
Ne tenen d’ angel la care,
Las ama Deu mes que tot;
Fillas
d’ una sola mare,
Com dos lliris d’ un sol brot.
De sensillés van compostes
Y
vesten blancor de neu;
D’ un palau molt alt son hostes
Que illumina el llum de Deu.
La hermosura las iguala,
Sos
cors son copas de mel;
L’
una en terra ‘ls ulls acala
Y
los alsa l’ altre al cel.
Totas duas reclinadas,
Apenas
dormen de nit,
Escoltant el mon calladas
Per
si n’ouen algun crit.
Y las vetla y las contempla
Una
dama ab gran amor,
D’
hermosura sens exempla
Rodada
de resplandor.
Cuant despunta l’ alba clare,
Cuant
l’ alba n’ ha despuntat:
—Salut mare, salut mare!
Nostra mare
Caritat!
—Fillas mias! fillas mias!
Per
los homens tots, salut!
Empreniu
las vostras vias,
Qu’
un nou jorn ja n’ es vengut.
Al home el dolor mou guerra
Y
me dolen los seus crits;
Per ço baixau á la terra
A albergar
dins los esprits.—
Y aixamplant ses alas blancas
Los dos
anjels de consol,
Com los
ausells de las brancas,
Baixan en terra d’ un vol.
Per lo camí d’ un vilatge
Van
á complir lo vot seu,
Parlant
ab son dols llenguatge
Y
sols visibles de Deu.
—Germaneta, ma germana,
Germaneta
¿ahont vols anar?
—Del
monastir la campana
Vaig la campana á tocar.
Ja se moren las estrellas,
Despértense
ausells y flors,
Y
al Deu de las maravellas
Vull
elevar tots los cors.
Y tú, germana, en lo poble
¿Qué
y dirá ta veu suau?
—Parlará
á lo cor del noble
Sercantlo
dins son palau.
A comensar vá lo dia
Per
guanyar l’ home el sustent,
Y
ha pobres en la agonia
Qui no tenen aliment.
Per ço m’ en vaig á l’ orella,
L’ orella
del rich altiu,
Y es ma veu qui l’ aconsella
Cuant sent son cor que li diu:
«¿Veus lo goig que te rodetja,
»Lo pler qui sempre ‘t segueix,
»La dicha qui te festetja,
»L’ or qui en tas mans resplandeix?
»No cregas que l’ Etern vulla
»Que,
ab tant, el cor tengas buyt,
»Y
qu’ árbre de molta fulla,
»No
li done flor ni fruyt.
»No cregas tant t’ asistesca
»Perque
entri el vici en ton cor;
»Y
fart de mel de la bresca,
»Olvits
la abella y la flor.
»Pensa que lo que te sobre
»Li falta á lo teu germá,
»Que es la miseria del pobre
»Lo que Deu damés te dá.
»Que per cada gust que ‘t donas,
»Plora cent
llágrimas éll;
»Que ab las
puas tu ‘l coronas
»De las
flors de ton ramell.
»Que n’ es llarga s’ agonia,
»Com los
teus plaers son breus;
»Que sa
fortuna faria
»Cada gust
petit del teus.
»Dónalos, donchs, lo que tiras,
»Als
pobrets necesitats;
»Floretas
que sols no miras,
»Y jochs
que tens olvidats.
»No vullas que mentras gosas,
»Muyra de fam ton vehí;
»Que ‘t fassa ton llit de rosas
»Qui no ‘n té sols per dormí.
»Puis lo qu’ el rich sacrifica,
»Mogut per
la caritat,
»Deu le’y torna y centuplica
»Cuant
entra en la eternitat.»
(…)