Guillem Riera: Plàtica per a professar novicis

Bm-1776*-6.1

            Ab
molta veritat pot dir que demane la misericòrdia de Déu, el qui per alliberarsa
de los perills de este món resol encerrarsa perpètuament en un Monestir; perquè
sens dupta és especial misericòrdia del S[enyo]r la vocació al estat relligiós;
este és el port en el qual es pot viure ab menos perill de naufregar en el mar
borrascós de este món. Y axí lo matex és el solicitar Vosestès, ser admesos en
la vida relligiosa, que buscar la misericòrdia divina, a què cohopera la
misericòrdia del orda, admetent en el seu seno a los que, per la vocació,
convida Déu ab la sua gran misericòrdia: “Misericordiam Dei et Ordinis”.

           Però
és precís, que solicitant Vosestès esta misericòrdia que los ha inspirat el
S[enyo]r, eximinen ab el major cuydado, y pens que lo hauran ja reflexionat
sèriament, si és e[s]ta vocació de Déu N[ostro] S[enyo]r. En tot este añy del
seu noviciat, este ha de ser estat el seu principal empleyo, y ahun és precís
que los pos jo are devant la vista en què consistex la vida relligiosa, perquè
ab ple conexement delibéran entrar en un estat en què han de perseverar fins a
la mort. És un dañy irreperable lo errar la vocació; perquè los matexos medis
que Déu té instituïts en la
Relligió per nostra quietut, per nostra seguretat, per
nòstron bé, per nostra salut, per lograr la divina gràcia, y la eterna glòria,
si no los crida Déu per aquells medis, ni es conformen gustosos ab ells,
serviran per la sua mejor desgràcia, per el seu desasociego fins a perdra la
sua ànima, que seria lo summo de la misèria.

            Are,
pues que estan en entera llibertat, reflectèscan què cosa és venir a professar.
Entenguen que és venir a consegrarsa a Déu de modo que no ha de quedar en
Vosestès niguna cosa que no sia del S[enyo]r. És venir a renunciar per Déu
N[ostro] S[enyo]r tot lo que pugue expectarlos de este món: el propri cos, y la
pròpria voluntat, authorisantlo ab lo instrument authèntich de los vots
solemnas de pobresa, castedat, y obediència que han de otorgarsa devant de Déu
y tots los Sants.

         És
el monestir casa pròpria del Señor, ahont avisa el Psalmista que es deu entrar
fets un olocausto en què deu quedar consumit tot lo que tingue resàbios de este
món, essent feyels en observar los vots que es fan a Déu, perquè en la relligió
no es pot lograr la salvació eterna, si en ella es falta a los vots que es fan
a la Mejestat Divina;
que por esto aconsella el sapientíssim Salamó que millor és el no votar, que
después de haver votat faltar infayels a lo promès.

 

            […]

 

           Lo
segon que han de votar anel S[enyo]r és la castedad. Per la pobresa se prepare
el holocausto que se ha de sacrificar a Déu Mejestat Divina, y per la castedad es
fabrica el templa en què se ha de oferir a Déu este sacrifici; perquè segons
asegura St. Pau: Los qui viuen en castedad són templa de Déu. Per la miserable
condició de nostre naturelesa és la nostre habitació de terra indigna, de pols
sens la menor concistència, però lo que per la qualidad de la metèria és tant
despreciable, per la virtut de la castedad, diu N[ostro] Mel·lífluo D[octo]r
pasa a ser casa ebúrnea preciosa, y concistent, digna del Divino aprècio.

           Ver
és que se ha de pelear varonilment pera conservar esta virtut, perquè tenim lo
inimich molt de portes a dins. És la nostre matexa carn, la que, <la que>
mancomunade ab el príncep de lo infern, li servex de arme pera impugnar el
nostro esperit. De aquí és que el comú inimich del gènero humà, vehentnos en
una neturelesa viciada, y corrompuda, acomet per la part que li aperex més
flaca; remou los desiys de la carn, instiga los il·lícits moviments, inflama
los pensaments envenenats, y prepare pare el pecat mil ocasions. Però aquí és
que ha de manifestar el seu valor el qui ha consegrat el seu cos a Déu. Aquí és
que per la virtut de la castadad, devem convertir en templa y casa de Déu, la
nostre habitació que de si no és més que un poc de fanc, en què desitja
rebolcarsa, y ensenorirsa [sic] el nostro inimich, y refugiats en la fortelesa
que la castedad li dóne, devem rebatre los tirs de un y altre contrari, y
confiats de que no permetrà el S[enyo]r eser tentats sobre las nostres forsas,
y que ab la sua asistència lo porem tot segons asegura St. Pau havem de negar a
tota male sugestió el nostro concentiment, guardant a Déu lo que li havem
promès, y serà sempra la nostre resistència contre el Demoni una victòria, pera
los Àngels molta alegria, per Déu N[ostro] S[enyo]r una grandíssima honrra, y
per nosaltres la més lustrosa diadema. Reflectèscan si es troben ab ànimo de
entrar en este grave y perillós combat, perquè en la Relligió no hayha altre
[r]efugi que vènser o morir.

          Lo
tercer que han de prometa a Déu és la obediència, y esta segons lo que mane, y
dispon la S[an]ta
Regla de n[òstron] gran P[are] y Patriarca St. Benet. No pensen no, que per
este vot de obediència queden obligats únicament a observar lo estil y
consuetut, que enquantren al entrar en el Monestir; seria esto entrar en un
engañy qui los poria deñar molt. No voten obediència, segons lo estil, segons
la consuetut, segons lo que acàs à pesat a abús, sinó que espresament voten
obediència segons la Regla
del Patriarca St. Benet; ab què han de tenir entès, que en qualsevol temps
deuen obeir al Superior, per més que encontren estil en contrari, mentres lo
que se mane és segons la S[an]ta
Regla, perquè a esto es determina espresament el vot de obediència.

 

            […]

 

            No
han de buscar, jermans charíssims únicament a Déu en este dia de la sua
profeció, sempre, sempre, tota la vida lo han de buscar; perquè pera
encontrarlo, y poseirlo per la
Divina gràcia, és menester, nos avisa el matex Jesuchrist
demenar pera alcansar, buscar pera encontrar, tocar peraque se nos òbriga, no
solament vuy, sinós sempra. Sempre se ha de demenar la misericòrdia de Déu ab
lo exercici de una fervorosa oració. Sempra se ha de buscar la metexa ab los
pasos de una bona vida. Y sempre se ha de tocar a las suas portas, per una
constant perseverància.

           No
basta el donar principi a la vida relligiosa, si en el discurs de ella decauen
de la observància que demane esta vida; antes avisa lo Apòstol St. Pera que és
molt millor no empendre esta dresera perhont se adalanta, y avansa tant en el
camí de la justícia, que empresa perarsa en ella, o desemperarla; perquè
qualsevol, qui después de previngut lo necessari per el cultivo de la sua
ànima, aplica la seua mà a la arade, y comensa a trebellar en este cultivo, si
es gira derrera, si se entíbia el fervor y el desitx de aprofitar no cuydant de
adelentarsa, asegura la matexa veritat que este no és abta per el reyna del
cel.

           Esto
lo dic amentíssims jermans, perquè conciderantlos resolts a servir a Déu en
este Monestir, sia esta resolució ab tota la eficàcia que correspon,
despreciant de tal modo el món ab tota la sua vanidat, que ja may pensen viure
altre vida, que la que correspon a un bon relligiós, resolts a perseverar de
tal modo en la casa de Déu, que no se ha de permetre el menor moviment anel seu
cor qui lo inclín a la vida secular.

          No
pretench donarlos a compendre ab esto, que per alcansar la sua salut, estiguen
obligats a tencarsa en un monestir, pues quedant en el sigle corporalment,
poden fugir de ell espiritualment, diu St. Ambròs, y obrar la sua salut
espiritual, sinós perquè tinguen entès, que elegint este estat, ja no los pot
ser lícit tot lo que se permet en el món. Perloque me és precís advertirlos, en
este lance que poren salvarsa y condennarse en el món, y poren salvarsa, y
condennarsa en la relligió, però noyha dupta que és molta la diferència entre
un y altre estat. Perquè en el món es viu exposats a innumerables perills, en la Relligió, mediant la Regla que deu servir de
pauta es pot viure ab menos temors. En el món és precís aportar una vida plena
de solicituts, y cuydados, en el Monestir per la pràctica de la obediència, los
poren descarregar tots sobre las espal·les del superior. En el món és la vida
molt laboriosa y cansada, en la
Relligió es pot lograr el descans de la vida contempletiva.
En el món se oferexen mil ocasions de tropiesos ab los escàndols de los mals,
en la Relligió
queda al cuydado de los superiors el apertar, com a Àngels de pau, los
escàndols de la casa de Déu, y se presenta a la vista el bon exempla de nostros
Pares qui nos han preceït, y de nostros jermans qui edifícan ab los seus bons
costums. En el món lo que reyna és el fausto, los combites, los pasatemps, las
murmuracions, los llitigis, y un tropell innumerable de vicis, entre los quals
és dificultosíssim el no tropesar, y <y> precipitarsa, la Relligió és casa de
retiro, de mortificació, de silenci, de oració, y alcàsar de totas las virtuts,
que bríndan anel relligiós.

          Aquí
tenen, pues devant la vista estos dos camins: en el món poren viure ab més
llibertat, però ab més perill, en la Relligió se han de renunciar a si mateys, però ab
esta abnegació quederan més segurs. Are és que han de pendre la última
resolució. Estan ab ànimo costant, y delibéran plenament en consegrarsa a Déu
per medi de la Profeció
de la vida relligiosa? Vénan resolts de buscar y servir a Déu perpètuament en
este Monestir, prometent espontàneament la obediència segons la Regla de N. P. y Patriarca
St. Benet? “R. Sí”. Pues el S[enyo]r perficion est<r>a obre que han
comensat, y per la sua Misericòrdia que vénen a buscar, los don perseverància
fins a la Mort,
y después el Reyna del Cel.
Amèn.