Guillem Roca: Avís al lector de “Rondalla de rondalles”

Bm-1813*-1.1

            Diu
que axò era un homo de la bona ventura de Déu qui feya de manobra. Tenia dos
fills y duas fias; n·i havia una qui era una bonavoia, tritlo mitlo, y per axò
se aveciade de cocous de son pare y se mare. S’altre era una remerol,
esburbada, trempellams de ses igoladuras de Judas, y duya molt de vent a se
flauta. No hey havia pany qui aguantàs en aquella casa. Son pare, tot lo dia
mitx figa, mitx rem; se mare en veure se seva, prenia ets atapits, sense dir
ase ni bèstia. Ets atlots no en feyan tros afectats de la vida pandera, y de
anar de la parranda fins a la gran hora de sa nit, sercant ne Maria per se
cuyna, y principalment es patit, que era un terevella, de se escuma de se
pesta, viu com una sentella, qui hauria xapat un cabey a l’aire; y ses atlotas
tot lo dia delay, delay, de son Metlo a son Catetlo sercant qui te ous de vuy.
Un dia vengué a un través de cabey haver·i un dia de judici perque se patita
estava seny a perde per un menestrelet de mitx hora pasà, qui era un
pipiripando qui havia vist la
Xeca y Meca, y no havia menester esperons per corre y tot lo
dia perdia s·ase y ses megranes enb ella, enb un pam de bava. La cosa anava
demunt fulla, devall fulla, y ya estave tot a la crema per pegar un petardo a
son pare, qui no en sabia brot de tot aquest garbull, y la·y haurien feta com
un mach si el diantre no als agués posat terra a se escudella, per esbucarlós
se protanca.
Es q[ue] son
pare havia vist fresa, i enave enb uns uis com uns salés per afinar se megañe.
Y un dia la agafà dins quatre parets; enb une cara de arrais li va
intimá ses temporelidats:

          —Mira, —li dig[u]é— que yo estich
informat de l’A fins a la B
de ses tevas betlendinas, es bast te roda, ‘xa fer l·orga que qualca dia
troberàs sebate de ton peu qui et ferà dir “oli m·i ha caygut!”, vetle es ble,
que ningú te ha de posar es ruch as porxo sinó yo.

          Sa atlota se va alsar a majors y li volgué
servá ses tesas, y enb una cara de mascara, li va envergà es quatre mots de la
veritat y li digué:

           —Ya
me estich fins aquí de veure morros y de estar feritlà com se bergante de son
Amatlé; yo no en cas a la bebetlà y ja tenc tots es mementos fets y no en falta
sinó tirar el resto, y lo demés són violas.

          Son
pare era curt com una moneya y com ja duya se mosca en es nas, enb aquesta va
sortir de botadó y le m·agafà de pontet y per fas o per nefas la me va atsibà
dins la Misericòrdia.