Isidor Macabich: Esplendor i decadència de la devoció a Santa Maria

(…)

            A Santa Maria fou dedicada per tant
aquella primitiva iglesia parroquial, mare de totes ses altres d’Eyvissa. Allí
es formà y nodrí aquella nova cristiandat. I com que aquell esperit cristià,
ferm, complet, ingènu, influia tota sa nostra vida, tota élla quedà animada,
acolorida, aromatisada d’una tendra devoció a Maria Santíssima. Aquell temple «de
Santa Maria d’Eyvissa»
ungí ses nostres llibertats, defensà es nostros
drets, encaminà es nostros costums; donà evangelizadors a tota la terra; regí i
agombolà a’s vius i guardà ses cendres des morts. I consiguientment, a·n es
peus de nostra dona Santa Maria flurí sa piedat des nostros pares, amb una
riquesa d’expansións, amb una tal esplendidesa de culte (mal grat sa penúria
d’aquells sigles de prova), que enamora i edifica,… i confón sa nostra
migrança d’avuy, si no de bens materials, d’alta comprensió, d’afinació
espiritual, d’instint de sa pròpia vida, de coneixement perfecte i degudament
enaltidor de sa pròpia personalidat. Misses votives per a tots els dies del
any; candeles i ciris perpetuals per a sa missa major i altres vàries
solemnidats, o pel sant Monument, o per a aquells «sis preveres que devallen
del cor ab ses capes i van devant lo altar major quan dihuen la gloria»
…;
trentanaris de misses, i aniversaris, i oficis de difunts; misses cantades en
festividats diverses, «ab diaca y sotdiaca, orga y sermó, absolució y
segones vespres, y murta»
, «ab tota l’alegria ques porà», i almoyna
de pà an els pobres, o «dotze sous a dotze pobres, en memòria dels dotze
Apòstols de Nostre Senyor Jesuchrist, senyor nostre»
…; palis d’altar, «de
brocat o de vellut, ben obrats de fil d’or y argent»
; creus i llànties
d’argent, custòdies amb esmalts maravillosos… ¡I s’imatge de Santa Maria,
titular de la Seu
i Patrona d’Eyvissa, no té avuy corona de plata!

            ¿Manca de fé? Si un cas, no com a
causa única. Més bé una série de circunstàncies, en gran part inevitables i
fins convenients, pero d’un resultat de conjunt, dins aquet orde d’idees, que
reclama imperiosament pronta y completa esmena. Convertida s’iglesia de Santa
Maria en Seu episcopal, aumentà en solemnidat de culte; pero amb consiguient
restricció d’aquella part que diriem missionera, de trabay apostòlic, de
contacte amb so poble, o siga lo propiament parroquial, de desplassament
necessari, per altre part, a altres iglesies més ben situades, donat s’aument
de població. Després, sa creència general en sa riquesa de la fàbrica i clero
catedralicis (lo qual sona avuy talment a sarcasme), sa desamortisació, i
alguna altre pèrdua, per via d’incúria, encara més greu i aplanadora… I a la
fi, una pobresa que cada dia aumenta, un esmortiment amarguissim d’aquella
primitiva, fervent, esplendorosa devoció a la Verge Maria, o siga un progressiu oblit de sa
nostra providencial filiació mariana, com a poble, o de ses circumstàncies que
de tal fet indiscutible, de tan gloriosa predestinació històrica es dedueixen.