S’Aufabaguera
Sementer
des Dijous Sant,
bé ha
cundit aquesta anyada.
¡Quina
vista regalada
ses
ufabagueres fan!
Com un ventai magnífic, davant es balconatge,
s’obri sa meraveia d’aquest únic paisatge:
s’horitzó de montayes, clapetjades de pins,
sa planura florida, horts, casàlits, molins,
un eixam de barquetes dins sa calma adormides,
veles blanques que arriben o se’n van mar en dins.
Per
sa veia serventa,
sobre
tanta hermosura
culmina
sa ventura
d’aquestos cossiets. Devota, pacienta,
els
entra cada dia,
els
rega en sa vesprada,
i,
fent-los companyia,
e-hi
resa i e-hi somia,
dins s’altíssim misteri de sa nit estrellada.
Son
esperit,
que
ha embadalit
aqueixa
flaire pagesa,
frueix
quant pot sa tendresa
des
temps i de l’infinit.
¡Oh
recorts de la infantesa!
També
allí una ufabaguera
guaitava
en es finestró,
vora
una clavellinera
sembrada
dins un gerró.
La
sembrà sa majoreta,
aquella
bona veieta
tan
xalesta i remendosa,
tan
devertida i tan neta,
que
filava amb sa filosa
i
esgronsava es infantons,
i era
un broll d’experiències,
vides
de sants i sentències,
romansos
i oracions.
I es conte aquell d’un fii de Rei i una
fadrineta…
«Catalineta,
Catalineta:
¿quantes
fuies té la ufabaguereta?»
Amb gonelles negres, faldellins nevats,
mantellines blanques, mantons virolats,
balons blancs, justets afiligranats,
tot
endiumenjades,
passen ses pareies pes camí de missa;
ses
embotonades
i ses
emprendades
fan
llembretjadissa;
des fadrins i atlotes bull sa rigadissa
com un torrentó per dins una canyà.
Elles
en sa mà
i
ells en es capell
o
dalt sa polsera,
no
els manca un clavell
o un
petit ramell
d’una
ufabaguera.
I un
ramellet n’estrenyien
aquells
ditets encreuats
d’un
ubatet, que planyien
unes dones endolades i uns homens encaputxats.
¡O
terres llunyanes!
Floretes
boscanes
que saben es somits de ses pastoretes;
cases
escampades,
tan
blanques i netes;
flaires
perfumades
que
es boscos envien,
amb un misteriós místic remoreig;
portitxols que dormen com un safareig;
llumetes
que guien,
campanes
que sonen,
penyals
que retronen
batuts
per la mar;
dolç cantussolet d’una xeramia
que riu i que plora, veu de melangia
que dins de sa fosca s’allunya i se’n va.
Vel·les hivernenques vora sa flamada
que dóna gombol, alegria i llum…
i esquita ses cames i ompli es uis de fum;
riques
joies d’or;
rumbosa
cantada
de mots xacoters que cascabelletgen
gloses inflamades d’amor que espiretgen
i dolces i amargues arriben al cor;
nits
a sa païssa,
fresca
xerradissa
de sa gent que parla cavant terç avall,
nits de festeig, matins de porfessó, tardes de
ball…
Tota
sa visió
de la
pagesia,
per
ella anyorada
i per
mi estimada
amb
delectació,
perquè és vida, goig llum i poesia
i el cor hi batega de la pàtria mia,
tota
ella surgeix
sublim
i floreix
davant
sa mirada,
dormida
i certera,
d’aqueixa veieta que resa i somia
aspirant s’aroma d’una ufabaguera.
I
frueix encara
una
altra visió
més
pura i més clara,
que
amb més abundor
d’encants i tendreses ‘riba en el cor seu:
la Mare de Déu,
la
Verge d’Agost, per qui ella prepara
aqueixos cossiets, amb un dolç somriure
que
fa oblidar es viure
i
ompli s’esperit,
li
agraeix s’ofrena,
que
aquesta novena
lluirà
es seu llit.
¡Oh, tants de rics que en mig de s’or!
buscant de goig una carrera,
de
mil en mil,
no saben com omplir son cor,
¡quan tanta ditxa verdadera
li pot donar a un ànima humil
un planteret d’ufabaguera!