Bm-1964-1
Carreranys
de formigues amb ales. Aquest
genoll em dóna senyes d’aigua. Es temps ha fet mudança i an es canvi de lluna “es parenòstic” dóna
fred. Ha plogut molt i fort. Venturosos es qui tenen goret fet. Ses figues ja
hi ha estona s’acabaren. Es porc està gras com una pera i li costa feina
s’aixecar-se. Si Déu ho vol i
estam bons, dilluns farem ses matances. Quedau convidats.
Abans de sa missa primera
hi ha tràfec per la casa. An es corral, adesat com un cabell de nina, uns
quants feixos de gatoves que vàrem dur s’altra diassa de per sa Mola d’Es
Fangar. A dins sa caldera s’aigua ja fa estona que bull.
Els homes de la casa, es
veïnats i parents, se treuen es jac i s’arromanguen, es temps que guaiten a
dins sa soll on s’animal jeu, innocent, damunt palla fresca que anit passada,
quan va escurar sa soll, li va posar l’amo perquè no soiàs tant.
—
“T’hi jug cinc duros que aquest animal se’n durà ses devuit; saps quines
troçades més grosses! No,
i és tenre; pensa que encara no té un any. El compràrem porcell de llet es
dissabte de Sant Sebastià”.
“¿Què
és; què feim?” — diu l’amo botant dins sa soll. S’animal se deixondeix i quan
sa sent tan estret gruny fort i espolsa de valent. Però es matancers són
abrinats i es temps de dir “para aquest ca”, es porc jeu damunt sa banqueta.
Una
matancera amb cara de son i cànyom net amb sos trencs i tot, allarga per davall
sa banqueta es ribell per sa sang. Es matador, amb certa cruel delectació,
frega sa ganiveta per sa pedra es temps que els al·lots de la casa, arrufats a
un racó, baden uns ulls com a salers. Na Margalideta plora, i els altres se’n
riuen. Es que na petita no vol que el matin. ¡Pobre animalet!
“¡Ja
no hi tornaria amb sa guarda!” diu es matancer, mentre neteja de sang sa fulla
d’es ganivet.
Sa
coa d’es porc, fermada amb un fil a una agulla, barata d’esquena fins a mitjan
matí.
Com
que són molts i feiners no hi ha grapada per hom. Ben
prest es porc està net com una plata. Ses orelles i sa carassa toquen an es
gendre. “Teniu-me
esment an es camaiot d’es coll” — diu una matancera repelenca.
I
ve quan l’han de desxuiar. Quan comencen a veure blanc, una al·lota ben garrida
ferm, passa un plat de figues seques i una copeta de resolis de cafè.
Al
costat de sa taula on desxuien, hi ha un canyís ben cobert de fulles de col,
per posar-hi es ventre i budells de s’animal.
“On
voleu es quarters?… que heu de deixar cap cuixot?”. “Ventresca poca, que la
tudam” — diu sa madona.
Després,
a ses ordres d’una dona que du sa batuta, comença es ritu de triar sa xuia:
“Això a sa sobrassada” “això an es saïm”, “capolau tot això altre p’es
camaiot”.
Devers les deu, a berenar. Frit de sang
amb grell, i un plat de fetge que fa por, ventresca i llom frit. I venga
llesques de pa, i un plat d’olives pansides negres com la mora, i tassonades de
vi d’es Sindicat. I si això
es guerra que no vengui mai sa pau!
Panxa plena, els grans
tornen al seu quefer i s’al·lotea ja li ha acopat cap sa Mola a cercar aritges
p’es fogaró d’es vespre o a Son Bennàssar a menjar arboces.
És un dia de santa germanor. Es vespre,
taulada llarga per sopar: arròs amb moltes tallades, bullit i unes pilotes que
si en donaven a tastar an aquests turistes que ara vénen n’hi agafarien com a
tords. Magranes, un meló tardà que enrampa ses dents,
orellanes i bessons d’ametla torrats.
Si hi ha jovent a la casa, acaba amb
un ballet.
“Ala idò, que ho pogueu destrobeir
amb salut, i que l’any que ve sia més gros”.