Bm-1965b-3
(…)
“Escric aquest testament
dia denou de març de l’any mil noucents seixanta dos… Avui dematí m’han
visitat casi tots es que he nomenats, a més de dos metges i el senyor Rector, i
tots poden certificar que no me’n vaig d’es cap. En quant a n’ets hereus,
començaré p’es més xerecs, per no perdre ses costums humanes…”
JOANA — Jo seré sa
primera, com si ho ves.
CAND — (llegint) “A na Joana Aina, esposa meva
p’es meu mal cap, li deix vuitanta mil pessetes.”
Na Joana demostra que així
mateix està contenta.
“Quaranta-vuit mil són sa
seva paga de cuinera d’aquets darrers anys i ses altres trenta-dues mil són per
ses trenta dues vegades que…” (VACIL.LA I CLAMA) Ai, Bon Jesus!
Mira En Boira de coa d’ull i
beu un glop d’aigua. Aquel s’esforça per
no esclatar a riure i els altres dissimulen. La pobre Joana Aina està empinada, com un ciri.
“…he pogut cohabitar amb
ella — i ho dic en paraules canòniques — d’ençà que mos casàrem”.
(En les representacions on
hi hagi menors, en lloc de Sor Candelària
dir aquesta última frase, En Boira intenta llegir el reste de
la clàusula i la monja ho evita tapant ràpida el document).
El contrabandista fà una riallota. Na Joana
Aina s’enrevenxina:
JOANA — I res més?
CAND — Deixa’m alenar, fia
meva.
Torna llegir:
“Estan dins es cofre
vermell.” Llavó hi ha un espai en blanc.
JOANA — Val més callar!
CAND — Exacte. (LLEGINT)
“Si sa meva dona ha dit “val més callar”, contestau-li que lo més val és obrar
bé i honestament.” I un altre espai.
Na Joana Aina es gira d’esquena.
Sor Candelària segueix llegint:
“A n’En Boira li vull fer
un obsequi i és es retrat a l’oli des tercer Compte de Binimorat, que era un
pirata. Si no ho creu, que ho demani a n’es seu gendre”. I ve un altre espai.
BOIRA — No me sap gens de
greu! El tornaré vendre!
CAND — (LLEGINT) “Però, en
es cas de que el torni vendre, haurà de entregar es noranta per cent a ses
“Hermanites”. Es lo que ell estava acostumat a guanyar en ses seves operacions
comercials”.
En Boira s’infla.
CATA — No t’enfadis, papà.
Pensa que pateis des cor.
CAND — “A n’En Pere Mateu,
li deix sa possessió de Binimorat”.
TOTS — Eh???
CAND — No, fills meus. No
hi ha espai.
I segueix llegint:
“Sembla un bon al.lot i
per conseqüent és es més interessat”.
En Pere s’infla.
“Se pensa que amb doblers
se guanyen tots es jocs. I així comprovarà que només se compren esparrais, com
Na Joana Aina”. Jesús, Senyor!
Na Joana Aina s’aixeca:
JOANA — A mi ja me basta i
me sobra! Si n’hi ha que tenen paciència per aguantar-ho, que ho aguantin!
Partint, Na Joana Aina mira En Pere Mateu,
que instintivament va per
seguir-la. Però la veu de Sor Candelària el retura:
CAND (LLEGINT) — “No et
moguis, Pere Mateu, que mai estarás tan bé com ara”. També está escrit, ¿eh?
PERE — Ja m’ho supòs.
CAND — (LLEGINT) “En esser
mort En Pere, sa finca ha de passar a n’En Tomeuet, es menut d’es meu nebot.”
En Joan i Na Catalina es miren i tomben el
cap, en senyal d’aprovació.
“A n’En Joan, que és
s’única persona que he estimat de cor, només li deix es meus llibres, es
rellotge de mon pare al cel sia, sa col.lecció de bastons i es meu anell. Són
coses que no tenen valor material, com s’estimació. Es dia que va preferir
s’al.lota a sa meva voluntat, va demostrar clarament que era un idealista. Déu
li conservi molts anys s’idealisme, però que s’estigui a ses conseqüències”.
BOIRA — Això no té nom!
JOAN — Calli, papà.
BOIRA — Mira lo que heu
gastat per venir de Madrid, sant homo!
JOAN — No hem vengut a
cercar doblers, papà.
BOIRA — Vaja, no vos
entenc!
MAGD — Idò, jo sí. No
saben lo que han de dir i aposta callen.
BOIRA — Vostè, què troba,
monja?
CAND — Jo no puc dir res.
Hi ha un espai en blanc.
BOIRA — Idò el boti, que
punyema!
CAND — (LLEGINT) “Si han
remugat, és que només són idealistes de llengua, i si no han dit res és que són
persones educades”.
En Joan diu, correctament:
JOAN — Gràcies, tio.
I es queda ben estirat.
CAND — (LLEGINT) “A sa
dona d’es meu nebot, que me va semblar una persona molt equilibrada, li regal
totes ses joies de mu mare, al cel sia, que no era de lo més sensata. P’entura
en dur-les, si li ajuden a perdre una mica es cap, conseguirà que En Joan no
s’avorresqui tant en es seu costat”.
CATA — Joan!
JOAN — Té una mica de raó,
Catalina.
CATA — Joan!!
CAND — Ara! A la fi que
arrib jo! Ara venc jo, escoltau.
PERE — Vagi alerta, Sor
Candelerieta. De vosté, no llegiria molt fort…
CAND — (LLEGINT) “A sa
meva germana Vicenta li deix cinc centes mil pessetes.” Animetes santes!
Mostra el document a Boira.
“Cinc centes mil
pessetes”, ho diu ben clar, mirau-ho!
Torna llegir[1],
amb fruïció:
Les tenc depositades en es
banc en nom seu i meu. Servirán per pagar s’escola, mentre bastin…”
Una davalladeta de tó:
“a totes ses alumnes des
col.legi nou, fies de families de més de tres infants, en tant i en quant es
pares fàçin declaració jurada de que no comanàren es que feia quatre per cobrar
es punts”.
(…)
[1] Corregim lleguir.