Bm-1903-1
Era una vetlada d’hivern
de nit estirada y quieta; els missatges, els pastors y uns quants jornalers
estaven arremolinats dins el clot de la fornal xerrant tranquilament de les
feines de la diada, quant el tafoner qui feia de dimoni prengué la pala y pegá unes
quantes atiades fortes; com la fornal anava buida ferm, abans de qu’els
enrotlats s’en haguessen adonat ja era sortida, com si fos d’un gros morter,
una llarga flamarada que secorrá els qui estaven asseguts devant la boca de la
foganya. Allò los
va devertir molt. Fent verbes y rialles, seguiren parlant bona estona d’altres
flamarades y ponderant la distancia a que solen arribar quant la fornal va
buida, si el dimoni sab atiarla com pertoca.
En
aquell instant els tafoners, després de resat l’acostumat pare nostre, feien la
truiada amb dalit y bones cantades; l’aigua rotja ratjava bimbolletjant dels
esportins inflats; la caldera bullía despedint gran fumera; el cavall més
endins truiava pausadament, fent rodar el rul-ló y estrenyent la pila de la
prempsa; se sentíen aquí y allá els cruxits de patiment que llansava la fusta y
el ferre martirisat; y els homes, aferrats a les barres de l’espiga, voltaven
al entorn del quintar de pedra, mentres la biga qui estava al cap d’amunt
baixava depressa, esclafant la pila d’esportins plens de pasta d’oliva, quant
de sopte va sentirse un gran renou, un tró fort y esquerdat, un especie de
terratremol, entre núvols de pols y fumassa y una pluja d’estelles, sutja, macs
y pedrolins. Els llums, llançats a terra amb gran violencia, quedaren apagats,
y, entre les tenebres, que no arribava á esvahir la claror esgrogaida que
surtia del ull encés de la fornal, passat el primer moment de complerta fosca y
confusió, varen aparéixer els tafoners espargits aquí y allá, estesos sobre el
trespol, com si fossen morts d’un llamp. Aviat se sentiren els primers gemecs
de patiment y engunia: un dels dos qui rodaven an el quintar, en Bayona,
llançant un tros lluny d’un cop de la barra, tenia el costellam romput y una
cama trencada; y l’altre, una llarga ferida an el front, de la que li ratjava
un broll de sanc espessa y vermella. El tafoner major, tot ple de cops, no
tornava del desmai, y el dimoni
tremolava del susto y no gosava sortir de devall l’emportinador[1], aont s’era amagat. Els demés homes, trobantse vius y sens més que petites rasquillades,
encare plens d’espant y feretat, llançaven grans crits demanant aussili. Hi acudí depressa l’altre gent
de la casa y tot-d’una varen córrer á cercar el metje y l’Estremaunció.
Fins
llavors no’s donaren compte de lo succeit: era que s’havía trencada l’espiga
qui aguantava la llarga bigota amb que feien la truiada y aquesta amb la
caiguda, segant, destroçant y espargint tot lo que trobá, llenyams, taulons y
barres, cofre, esportins, gleves y homes, va fer aquell renou aixordador, va
produir aquell terror de mort y va mal ferir als sacerdots d’aquell temple de
la pau.—¡Parexía un cástic del antic deu de fusta, irat y venjatiu, gelós de la
devoció y del homenatge que de poc ençá se rendía al intrús ídol de ferre, en
malhora alçat en el mateix centre de la seua propia morada!
Molts
d’anys la feixuga bigota, cruixida y plena d’estelles, amb una galtera
esquerdada, el peix trencat y els perns vinclats y romputs, va estar ajeguda,
baldada, inmòvil y del tot inservible, en mig de les propies ruines, a la
vorera de la nua, corcada y negrenca paret de la má esquerra.
El
sen Bayona, coix per tota la vida,
feia de majoral y tenía esment a les cullidores d’oliva durant l’hivernada, an
els etsequeiadors a la primavera, y an els segadors al arribar l’estiu, ja que
no podía fer altre cosa.
[1] Corregim emporlinador.