Bm-1997-1
—Pep, ¿que no estàs bé?
—Sí, Marieta. No passis
pena. Només és que he tornat que me cans; però si m’assec una estona,
m’espassa.
—¿T’agradaria que anàssem
a passar una temporadeta amb sa meva cosina i En Zacaries? Fa estona que no
l’he vista, i tu per ventura te distrauries…
—És possible, però no mos
convé. Es viatge així mateix és llarg, ells ja són majors i no han de menester
que else donem males hores. I sobretot, si he de tenir un denou, m’estim més
que sia aquí.
Passaren uns anys. El Bon
Jesús ja era un jove esbrinat, tot un homo. A poc a poc, s’havia anat fent
càrrec de sa marxa de sa fusteria, però també freqüentava sa sinagoga,
conversava amb sos mestres i de tant en tant feia qualque escapada a fora de
Natzaret. Sant Josep no gosava demanar-li a on anava ni dir-li res; però se
confiava a la Puríssima:
—¿On deu anar, Maria?
Hauríem d’aclarir amb qui se fa. Tu que li saps estirar més sa llengo…
—No és que n’estiga
segura, però, quan surt de Natzaret, és per anar a Qumram.
—¿A Qumram? ¿I a què fer?
—Crec que se reuneix amb
una comunitat d’essenis, que són com una espècie de monjos…
—¿No deu esser per res de
política?
—Supòs que no. Aquests
essenis, pareix que són bona gent.
—Vui creure que sí; però
em fa passar pena. Amb aquests temps tan remoguts… Em desespera pensar que li
puga succeir res dolent.
—Ho comprenc, però noltros
no hi podem fer res. D’abans de néixer, ja sabíem que es nostro fii —la Puríssima va destacar bé
sa paraula “nostro”— no seria un al·lot corrent. Ha de complir una missió
especial en aquest món, mos ho va dir ben clar En Simeon en el Temple, i
noltros no tenim dret a posar-li obstacles.
—Massa que ho sé, i no
seré jo qui n’hi posi; però si li hagués de sobrevenir cap mal, m’estim més
morir-me que si ho he de veure.
—No pensis en la mort,
Pep. Has de voler viure.
—Idò per part meva em
podria morir ara. Només em sabria greu per tu. Amb ses quimeres que du
s’al·lot, si jo me moria, quedaries molt tota sola, i em sabria greu que
t’hagués de faltar res. Jo, aprofitant aquests anys que sa fusteria ha capitat
d’allò més bé, he procurat fer un raconet, i l’he fet sobretot per tu.
—No has de pensar aquestes
coses, Pep, que te posaràs trist.
—Però no sé estar sense
pensar-hi. ¿Què faries si jo em moria?
—Fosca!, lo mateix que fan
ses altres viudes. Una dona tota sola té poques necessitats. Rentant roba,
cosint i teixint per altri em defensaria. Més que p’es dobbers, però, em faries
falta per sa companyia.
—Escolta, Maria. Ara que
tenc es cap clar, te vui dir una cosa: si te veus a quedar viuda i te sortia
una proporció que te convengués, no la refuïs pensant en mi. Si fos un homo
honrat, que te sabés estimar i respectar, pren-lo.
—No ho crec gens, que en
pogués trobar cap com tu, ni jo en sabria estimar cap altre… Però Pep, no
parlem d’això. Què t’has d’anar a morir! Mira: he comprat peix per fer brou.
¿Què t’agradaria més, arròs o fideus?
—M’és igual. Tenc tan poca
gana…
—Idò faré fideus, que són
més bons de passar. Hi picaré ais i juevert, i ja veuràs com ho trobaràs bo.
Sant Josep de cada dia
anava perdent forces i delit. Va arribar que no podia fer feina i passava es
dia assegut en es pati, sense dir res, amb sa mirada perduda. Un capvespre, se
trobava especialment neguitós. Feia una setmana que no tenien noves del Bon Jesús.
A estones assegut, d’altres dret, aturat o anant d’una banda a l’altra, Sant
Josep no tenia repòs. La
Puríssima, que feinetjava per la casa, adesiara el se mirava
sense dir-li res per no importunar-lo i afegir an es banyat, però una de ses
vegades que va guaitar dins sa botiga per vetlar-lo, el va veure entrar en sec
p’es portal d’es carrer, esblanqueït, amb sos uis com si li haguessen de botir
i amb ses mans an es cap.
—Però Pepet, rei, ¿me vols
dir què tens? ¿Què és que et fa estar d’aquesta manera?
—¿Que no ho veus? S’al·lot
fa vuit dies que no és aquí i ara acaben de passar dos homos que comentaven que
es romans han agafat un estol de sediciosos i a hores d’ara ja n’hi ha de
penjats en creu. Ell a mi no me diu a on va, però ho sospit. Si li passava
res… No ho puc suportar ni de pensament…
Mentres deia això, feia un
pantaix que la Puríssima
no li havia reparat mai.
—Marieta, m’ofeg… Si es
nin no torna prest, me moriré.
Així com pogué, la Puríssima el se’n dugué
an es llit. Li va treure sa túnica, li va ajudar a colgar-se i el va tapar amb
un llençol prim perquè no se sentís oprimit. No sabia què més li podia fer:
provava de ventar-lo, de posar-li pedaços banyats damunt es front, però no
servia de res. Com més anava, més hi afegia. Feia ets alens cada vegada més
espessos i movia es cap d’una banda a l’altra en un pur desfici. De cop en sec,
el Bon Jesús entrà dins sa cambra. Sant Josep pegà un crit i allargà es braços
cap a ell incorporant-se. Així va consumir ses darreres forces que li quedaven
i es seu cos va tornar caure estès damunt es llit. S’aturà de pantaixar i sa
seva cara recobrà aquella expressió d’infant que sempre l’havia caracterisada.
Era mort.
Mentre la Puríssima i el Bon Jesús
li tancaven ets uis i començaven a amortaiar-lo, l’àngel de la guarda de Sant
Josep va acompanyar sa seva ànima al Si d’Abraham, que era el lloc on anaven
les ànimes dels justs que morien abans de consumar-se l’obra redemptora de
Jesucrist. Ja podeu pensar quina acoïda li varen fer totes aquelles animetes,
que sabien que era son pare d’aquell que els havia d’obrir ses portes del
paradís definitiu.