S’
esglesi de Sant’ Eulari
(1681
á 1772)
A
n’ es des meu poble
No estrañeu qu’ eus pal·li de s’esglesi de
Sant’ Eulari, de sa nostr’ esglesi. Hasta per aquell de naltrus que no cregués
en sa veritat que dins ella mus predican, sería digna sempre de venerassió y de
respecte. Dins ella no y há cosa alguna que no pal·li á sa nostra memori, no y
há pedra que no mus pal·li as cor. Es seu altá, sa seua creu, sas seuas imatjes
son reliquis qu’ entre llums y misteris, qu’ entr’ ombras tristes y lluós de
glori mus recordan totas sas esperansas y totas sas ditxas, com mus recordan
tots es desengañs y tots es dulós. De sas Fonts del Sant Batisme hasta es
fussá, desde que naxem hasta que murim no tenim glori acabada ni tenim pena
alguna d’aquexas qu’ arrancan per lu grans el cor que no passi pe s’esglesi,
que no passi p’ el Sant temple.
¿Per quin de naltrus no es aquest’
esglesi com casa propi, plena des alé y sa vida des nostrus majós, des nostrus
pares, plena d’ alegrias nostras y també de penas, lloc cunsagrat pe sas
nostras llágrimas y també pe sas nostras sunrisas de gotx y d’esperansa? Allí
mus purtaren á batiá y per ená allí, sent al·lots, varem fé de casa sas
primeras surtidas; allí va sé quissá que varem cunexe á sa nostra cumpañera de
tota la vida, unintse es nostrus cors per una dolsa mirada, y allí, en aquell
altá, va se que s’uniren per sempre es nostrus destinus, en muments de ditxa
que may ublida el cor; allí va se que purtarem es nostrus infants, apenas
nascuts, per duná grassis á Deu d’havermus cunsedit dicha tan grossa, y allí va
se que acumpañarem per última vegada as nostrus pares, as nostrus jermans, as
nostrus fis quissá, per dunal·lus es derré adios sobre sa fossa que s’acabaua de
tancá… ¡Allí mus purtarán es nostrus, y piadosus com naltrus, mus resarán
també!
Es s’esglesi cosa nostra, des nostru
cor, sa nostra casa. Per axó hei sentit sempre per ella tant de respecte, y per
axó sentiría per ella respecte y venerassió encare que no fos católic, encare
que no cregués en sa veritat que dins ella mus predican: no estrañeu, per tant,
que vun pal·li.
Vuy cuntarvus lu que d’ ella hei
trubat emb uns decuments antics, que guarda es nostru musseña.
Hei pugut treure d’ells, en bastant trabay
y no poca passiensi, una nota de sas obras fetas p’ es poble á sa nostr’
esglesi desde 1681 á 1772, en 91 añs, en fá de 119 á 210, y vu l’uferex: pal·la
des porxu y de sa sisterna, de sa campana, de sa sacristia, d’algunas capellas,
portas y finestras, de sa trona, des bancs, de sas picas de s’aigu beneita, des
enretjulat de s’esglesi y d’altres feinas de menus impurtansi. Antes d’axó eus
diré com se va pendre Ivissa á n’es morus y eus cuntaré lu qu’ era es curtó de
Sant’ Eulari.
(…)