Llorenç Lafuente: Llengua menorquina

Bme-1933-2

                Jo et vull sonar, oh llengua de ma
terra!,

com si fossis un
orgue, amb cor i mans,

perquè sapin lo molt
que t’he estimada

mos parents, mos
amics i mos paisans.

Vull que mos
sentiments i mes idees

brollin del cor
embolicats en tu.

Lo que jo et tenc
clavada dins mon pit,

jamai del tot s’ho
pensarà ningú.

Tens s’harmonia d’aquesta
illa dolça

que s’ajeu en es
llit d’aquesta mar;

tens sa llum d’aquest
sol mediterrani

que escaufa suaument sense abrusar.

 

            Ets
sa veu dets antics conqueridors

            que
aquí clavaren sos penons cristians;

            ets
s’oració que de sos llavis durs

            vingué
a parar als actuals infants.

            Ets
es so de cançons i codolades,

            de
coberbos, històries i glosats;

            ets
s’esperit de ses passades coses

            que
reviu com en somnis endaurats.

 

            Ets
es misteri de ses coves fondes,

            i
des clapers, dets antigots llunyans,

            des
talaiots, ses taules i navetes

            que
foren obra d’ignorats gegants.

 

            En tes ales arriba fins a noltros

            s’alè de s’envellida tradició;

            i són tos mots com a rellam clavat

            en es terrer variat d’aquest illó.

 

            Amb ell, com un mosaic d’acolorides

            pedres, triades amb bon gust i amb
art,

            se treballaren menorquines joies

            que pot esser s’estimaran més tard.

 

            En tos modismes, concentrada ciència

            de s’enginy i de s’eima popular,

            s’hi veu es suc de sa filosofia

            que s’aprèn a sa vora de sa llar.

            I si poemes grans no et regalaren,

            per manca de conreu, tos literats,

            ni es grau universal de literària,

            no los culpis a ells, oh malanats!

            Feren
lo que pogueren per alçar-te

            de
t’abandono i de ton llarg desmai;

            però
deixar de respectar-te, llengua,

            i
d’estimar-te molt, oh no! jamai!

 

Pobra i humil com ets, i apesarada,

sones tan dolça i tan suau per mi!

Encara que ningú te vengui a veure,

jo, llengua de ma terra, som aquí.

Som aquí, prop de tu, pobra velleta;

            veig
que ets altres a lloure van pel món.

            Jo
sec devora tu a sa foganyeta

            i
com no tenc res més, mon cor te don.

            Es
nostros sentiments juntats caminen

            i
jo crec que jamai se desfaran.

            Si
tu m’estimes lo que jo t’estim,

            tos
llavis poc a poc me dictaran.

            A
ton dictat senzill, tot encantat,

            mes
líriques estrofes escriuré

            i
un petit monument a ta dolçura

            en
tos mots com a còdols t’alçaré.