Bme-1836c-3.1
L’Amon Bernat. Dèu mus do bòn dia, Mtre. Turrat, que tál com vá de salut?
Mestre
Turrat. Bòn dia que Dèu mus do, va molt bè l’amon Bernat, y quin señal tant
dematí?
L.
B. Jò hè vingut dematinet per fèr aferrá se múla, y voldreu creurer que m’
hè divertit molt a ca ‘s ferrè am b’ una grepada de peperóts que llitgian, qui
‘ls deyan es diaris.
M. T. Si? Y que ‘s que deyan aquets diaris?
L. B. Deyan tantas cózes; veys, èra una convèrsa entra un tal Esquirol y un tal Biá, sobre un fí de ‘s puticari y un tal Cain, furestè.
M. T. Idó, y que deyan d’ aquets dos homus?
L. B. Deyan que ‘s puticari era un ignorant, y que no sabía res
perque avia estudiat en frares, qu ‘en Cain era un vèy molt xarredò qui ja fá
testerinas y qu’ es menestrals, gènt molt honrada, de bons sentiments y qui van
en tota franqueza, es van dixar engañar de aquets y altres homus, qui mesclant
óus en caragols, diu, que van cumpondre un bugat qui no va se aclaridó.
M. T. Y no esplica de que va ser aquet bugat?
L. B. Que sè jó: diu que van anár á la Sala acompañáts de ‘s
Governedó, que feyan un Batalló nou y que ‘s puticari els prometia pá y pesete,
que…
M. T. Caramba, l’ Amon Bernat, jo d’ aquest asuntu an sè bè la
prima: y ancare tènen cara de rallá s’ Esquirol
y en Biá? Are vènen á dirmos qu ‘s
menestrals es gènt molt honrada y de bóns sentimènts? Antes, antes va di en
cañot; ell no ayá vuit mezus que tot Mahó era un córn qu’èram lládres y
asesinados, perque damenávem que arreglásin es prèus des blat una miqueta á n’
els des nostrus jurnals, y que mus tornasin es dublerets subrants de se quinte.
Mirau, l’ amon Bernat, vos ja sabeu que lañy pasat aquet dimoni d’Esquirol, Biá y molts d’ altres, mus van
vendre es blat á 25 ó 30 sóus se barsèlla, per espáy d’ un munt de mèzus, qui
mus van fè vendra fins se camia per pude duná un muset de pá á nes nostrus
infans; grácias á Dèu va arribá se cuita, peró que van fè èlls, es pulisons?
cumensáren á ambarcá y mes ambarcá blat, á pujá y mes pujá es prèu, sensa vule
pagá un dineret mes cara se nostre feyneta, com aquell qui diu escáña qui
‘scáña, fins que vam arribá á un punt que já no podiam manjá. Jó, vista de axó
y que já no tenía res que vendra, perca l’ añy pasat mu van fe vendra tot, vatx
comensá á cridá y més cridá, peró que vuleu que vos digui, èlls just tenian cor
de dimoni, no ni va ‘vè ningun qui, sebènt qu‘es menestráls es gent tan honrada
y de tan bons sentimènts, vagi dir mèstre veníu, que jò promet de dárvos es
blat á un prèu arreglat á se vostre feyne, ó bé de pagarvos se feyne á un prèu
arreglat á n ‘es des blat, ells s’en van agordá próu, sabeu que guéran volgut,
pujá es prèu des blat fins dalt se teuláda, y devellá es de se feyna fins baix
de ‘s sotorrani. A la fi ni va’ vé d’ altres, qui mes apurats ò atravits que
jo, varen comensá á fèr rol-lets y mès rol-lets, diènt, per aquin motíu los
havian de fé anár afamats, qu ‘ells no tenian feyna, y que cuant ne tenian
guñáven 30 dubles per jurnal, qui just bastáven per pastá une bercelleta en se
semmána, y per consecuènt si havía de puzá un remey.
(…)