Marià Aguiló: A un ciprer

Bm-1898-2

Á UN CIPRER

Per què ‘t crearen, oh arbre,

sens ombra, ni fruyt, ni flor?

¿has nascut sols per fer por

devora
tombes de marbre?

Tot arbre qu’ engrons l’ oratge

bat
sos rams fent dolç renou,

mes
lo teu negrench fullatge

gemega
si ‘l vent lo mou.

Si ‘ls pámpols verts se bellugan,

si
‘s va gronxant el lloré,

si
‘ls embats ab les flors jugan

y l’ esperança s ‘en vé;

Com un llamp fuig y s’ esborra

tot pensament de conhort

guaytant tú, feresta torre

de
la ciutat de la Mort.

A cada poble t’ he vist

á les portes del fossar;

digam, centinella trist,

què ‘ls defunts te fan guardar.

¿Per qu’ es que sempre en els
punts

te
posan més solitaris,

 y vius sentint les pregaris

que resan á n’ els defunts?

¡Oh! ja ho sé… perque t’ arrel

mostra á n’ el cors el seu llit,

mentres que ‘l tronch, com un dit,

senyala á l’ ánima ‘l cel.