Algarese
Prestu, què feu, bells geniis?
Prestu, què feu, amors?
Portau cada delíssia
a cuntentà dos cors.
Si vu·l diessi Apol·lo
cert vus pudriu scusar,
ma si vu·l diun dos maras,
per chè·l vuleu negar?
Fill che antén de la mara
calchi cumanament
pront vola, fugi y cerca
tal que sighi obedient.
Donc si una mara, Vènere,
si un altra mara, Pal·las,
vus mana, no devreu
scarragà vostras spal·las.
Ara sabieu que achestas
vòlan dunà y premià,
a chi s’ha fet gran mèrits
vòlan servir y unrà.
A l’immortal dea Pal·las
mai l’iscí de memòria
la sciència de Vernazza
que li fonch y és de glòria.
L’erudissió que, unida
a la ínclita noblesa,
resplend qual perla en mar,
sempre li fonch palesa.
Lu talentu acutíssim,
las altras dots més raras,
perchè no las sabessi,
no éran al món discaras.
De l’altra part ni Vènere
am a raó pudia
scunèsciar quant de gràcia
Virgínia té y tenia.
Si al·la sua bella nàscita,
si al sou primier instant
anviat li avia las gràcias,
era-li asciò bastant.
Si alquant li avia dunat
del propri sou splendor,
per racurdar-sa d’ella
era señal d’amor.
Si cada flor de giovas
invidiava sua cara
tots lu sabían y Vènere
devia saber-lu ancara.
Y chi no sà del·ls iaius
qual sighi estat lo preu?
Tal de Vírginia·l mèrit
ésser lu splendor deu.
Assai distints en pau,
assai distints en gherra
fonch lus Fauzons: distinta
par tot és ella en terra.
Empleus, títuls claríssims,
onors y dignitats
vanta·l sang de Fauzons,
de tanta reys amats.
Tot sà y sabia la dea
perchè era assai palès.
Tot era not al món,
ella ignorava arrès.
Donc, què tardau bells geniis?
Per chè tardau, amors?
Se’n va lu temps y ancara
no cuntentau dos cors?
A maras tan benèficas,
per chè no seu obedients?
Per chè aquestas dos gemas
prestu no uniu cuntents?
En ellas encuntrau
quant de perfett vuleu.
Un bell cumpless formar
de gran virtuts pudreu.
Ma già m’acat que és fet
quant yo vulia: lus cors
han unit già lus geniis,
unit han lus amors.
Sighi aquest dia faustíssim
a tots de gioia y glòria,
y de exempla sarvesci
a la futura istòria.
Per tant, eletta còpia,
mira am a amor lus versus
que la mia llengua ditta-ma,
de ningun sal aspersus.
Chi sà que un temps aquestus
no dighin veritat,
mentras de cor desígian-ta
molts fills y llonga etat.
Yo call. Ma tu, mia musa,
giacchè engrata ma sés,
en pau ma léscia y vesta-na,
que no ta cerc mai més.