Bm-1879-2
Cansó des qui s’en van
Escrita aquest estiu passat de 1879, en temps de miseria, sequedat y
emigració y llegida aquest ivern á una reunió literaria.
Carregada
de miseria,
Sense feyna ni jornal,
La pobrèa afamegada
Fora Mallorca s’en va.
Infantons,
homos y dones
Y veyets de cabeys blanchs
Ses barraques abandonan
Qu’han habitades tants d’anys.
Y
drets á demunt cuberta
De sa barca qu’ha saupat,
Saludan es qui romanen,
Y diuen plorant, plorant:
¡Adeu, bella
Mallorca!
Es teus bracés
s’en van,
S’en van á terra esterna:
¡Qui sab quant tornarán!
Tal
vegada pera sempre,
Terra ingrata, mos n’anam:
Mos n’anam, ja que mos negas
Un trist bocinet de pa.
Aquest pa que’t demanavem
No’l volíam, no, de franch;
De suór, de suór nostra
El volíam amarat.
Y
de bades t’hem cridada
Desanats y morts de fam:
Tú mos has girat s’esquena,
Just fiys borts nos has tractats.
¡Adeu, bella
madastra!
Es teus bracés
s’en van,
S’en van á terra esterna:
¡Qui sab quant tornarán!
Forasté
que’t venga á veure
De tú’n queda enamorat
Com veu tan altes muntanyes,
Com veu tan hermoses valls.
Si
li mostras ses belleses
De que Deu t’endiumenjá,
Tantes viles, tants de pobles
Y aqueix cel que tens tan blau,
No
li contes lo que féres
Amb fiys teus desamparats,
Que fugiren de sa mare
Per no morirse de fam.
Es forastés te
diuen
«La perla de la
mar.»
¿Que n’hem de fé
de perles
Sense un bocí de
pa?
Vendrà
dia, oh mare nostra,
Quant mos ne serém anats,
Que pot sè’t farém prou falta,
Y llavò no mos tendrás.
¿Qui
tendrás per llaurá tanques?
¿Qui es teus abres conrará?
¿D’hont vendrán ses cohidores
P’es teus grans oliverars?
¿Qui
será que de verema
Cups y botes t’omplirá?
¿Qui t’en fará rosses garbes
Des teus sementés de blat?
¡Adeu, adeu,
Mallorca!
Es teus bracés
s’en van,
S’en van, y no’ls
aturas:
Ja los anyorarás.
No
t’escuses amb s’escusa
De tres anys de sequedat:
Sempre qu’una mare estima,
P’es seus fiys té que menjá.
Si has tengut males anyades,
Si no hey ha feyna en es camps,
Altres feynes profitoses
Bé haurías pogut trobá.
¿Ja no farás pus gavetes?
¿Pus ametlers sembrarás?
¿Ni carreteres tenías
Qu’haguéssen mesté adobá?
¡Adeu, adeu,
Mallorca!
Mos n’has dexats
aná:
¡Deu sab si vendrá dia
Que mos anyorarás!
Quant
sortírem de la vila
Per anarnos á embarcá,
Esperárem que fos vespre,
Com si fossem bandejats.
A
devant es cementeri
Mos posárem á resá,
Y plorant mos despedírem
Des nostros antepassats.
Enterrats
dins fossa propia
Ells reposan allá en pau:
En morí, ¡á n’es nostros ossos
Qui sab si’ls enterrarán!
¡Adeu, bella Mallorca!
Quant la
Mort s’en vendrá,
Dins terra mallorquina
No dormirém en pau.
Ja sa barca se fa enfora
Navegant per la mar gran,
Es sol se pon, y comensan
Mar y terra á blavetjá.
Y quant sa lluna sortía
Platejant tota la mar,
Encare damunt cuberta
Gemegan es qui s’en van:
A ses ones comenavan,
Moguent al ayre ses mans,
sa derrera despedida
A sa terra qu’han dexat.
¡Adeu, adeu, Mallorca!
Es teus bracés
s’en van,
Y per ventura,
¡oh Patria!
Per no torná pus may.