Bm-1893b-1
Hey
ha fadrina qu’en sentí trempá guiterra o guitarró, es dits ja li fan tronets y
esclafits y es pèus ja li botetjan.
Hey
ha gat aygordenté que no més en ensumá oló de such blanch, els uys ja li tornan
lluents y se sent sa gargamella més seca y aixuta qu’una aresta.
Hey
ha fumadó que no més de passá per devant un estany y veure aquelles rodes y
capsetes de xigarrets ó aquells caixons destapats de trabuquillos y vegueros,
es morro de baix li cau y li entra una xuclera rabiosa, que fumaria y tot, mal
fossen ses claus de Sant Pere.
Hey
ha ase qu’en sentí només satsá ses faves o garroves o bé en olorá rastre de
ferratge o payús, ja aixeca es cap, arrufa es morros, mostrant ses dents y
esclatant amb un bram que a molts d’oradós
de pulmó los pot fé enveja.
Així
com també n’hi ha d’altres d’Artá, qu’en veure es bast ja súan.
Sobre
tot en aquest temps qu’atravessam, qu’es suá y es pagá contribució son dues
coses de que un homo no s’en arriba a veure venja.
Tornant
a lo que deya, vénch a dí que a mi m’en pren com a sa fadrina, com a n’es gat
aygordenté, com a n’es fumadó, y, si no fos que no m’agrat d’alabarme, diria
també que m’en pren com a s’ase, no propiament d’Artá, sino de qualsevol altra
vila; que a totes n’hi ha a bastement, gracies a Deu; en terra caiga y mal no
fassa.
Encara
no he sentit siulá, sobre si havian de torná treure a llum no sé que cosa, verbo periòdich en mallorquí, rònech y
llampant, totd’una ja m’he sentida sa pruhitja y sa picoreta d’agafá altra pich
sa ploma, y engarbullá quesvuya fos, just no més per provar si encara hey tenia
sa mà girada, ò si ja s’havia tornada ronsera, d’ençà que badayaren y féren es
cuèch L’Ignorancia y La
Roqueta.
¡Oh,
senyó! Quin temps era aquell! Pareixia que no havia d’acabá may, qu’un homo
cada dissapte, venia y com estava llest de feynes, s’asseya y podía donarse
aquell recreo a n’es còs de lletgí
quatre verbes y quatre veres, en mallorquí cla y pla, nêt y esporgat, bo
d’entendre per tothom, y que a un, quant el lletgeix ò el sent lletgí, li
pareix que s’hi troba.
Ara
diuen que volen fé sa mica de provatura de tornemhi torná; y com a mi me
coneixen per consecuente liberal,
m’hi han convidat a noces…
Y
jo, ¡ja ‘u crech! totd’una qu’he sentida remó… No rês: allò qu’ara vos
esplicava en significanses, sobre es fumadó y es gat y s’ase y sa fadrina
balladora. Y no hi puch fé de més; en tractarse d’això, si jo fos femella,
seria pitjor que ses gallines. May a ningú li he sabut dí que no; mal sia estat
en Pere Estepa qui m’haja vengut a tocá baules.
(…)
Miraníus