Bm-1982-13.3
(…)
S’arribada a Campos, va
ser una festa grosa. Tothom estava content. Na Francisqueta no hi cabia
d’alegria. Pasàvem moltes hores darrera sa porta plens de felicitat. Jo me
vulia casà molt aviat, però el tio tenia el seu durmitori allà on és ara sa
potecaria. Havia de fer obra.
Va obrí dos portals, un en
el carré de sa Creu i un en el carré de La Bolla. Sa cosa s’allargava i jo i s’atlota teníem
una casera rabiosa. Figurauvos que teníem 25 anys, suplicant suplicant a n’el
tio, el vàrem ginyà perquè mos casàsem antes d’acabà s’obra. Lo primé mos
arretglàrem el nostro durmitori allà dalt. Mirava a n’es carré de Sa Creu. Quan
va està enllestit, anàrem a Palma a comprà els mobles. No més havíem de menesté
els mobles de la cambra. Llit, dos guardarobes molt grans amb lluna o mirai de
dos metros d’alt, un tresillo i sis cadires encuxinades. Tot això mos va costà
mil docentes pesetes. Mos casàrem dia 9 de Febré de l’any 1917. A l’iglesi de Campos.
Era un dia gris. Havia plugut. Llavò els carrés no estaven esfaltats, com ara.
Hi havia fanquet i qualca
basiot. Quan surtírem anàrem a peu. No era com ara que tothom va en cotxo.
Tothom surtia a n’es carré per veure els nuvís. Els cunvidats anaven per damunt
sa acera, però jo i sa nuvia vàrem volé anà p’el mitx del carré perquè tothom
mos pogués veure bé. Férem un bon refresc. Tothom estava content menos els
sogres, cunyats i cunyades. Ara diré una cosa curiosa. A c’a nostra teníem un
cavall molt bo i molt falagué. Basta dí que el dia de Sant Antoni, después de
ses banaïdes, sulíem fer unes carreres partint de sa parada o sia de devora el
mulí d’en Bojosa fins a sa plaza i el nostre cavall sempre gonyava.
Teníem un misatje que era
en Miquel Pometa casat amb una atlota que vivia a n’el mulí de devora es tren
que ja no etgisteix. Después del refresc havíem de partí cap a Palma a un hotel
que jo tenia compromès. S’Hotel Victòria que tenia 12 habitacions i era s’únic
que hi havia p’el Terreno. Vaig a dí una cosa molt xocant. Vàrem pensà que
llogaríem una galera de ses dues que tenia en Reviu per anà a Palma i el nostro
cavall enganxat i listos. I així ho vàrem fer. En Miquel Pometa se va cuidà
d’untà bé ses potes d’el cavall fins que varen ser ben lluentes.
En aquell temps totes les
atlotes anaven vestides de pagesas, que ha estat el vestit més guapo que hi ha
hagut. Les qu’eren de casa de senyó, anaven vestides de ciutadana. I na
Francisqueta com que era sa senyora d’es potecari, també hi va vestí.
Ses dones que no ho pudíen
sufrí, varen marmulà un poc, però les més educades, ho varen trobà molt ben
fet. Mos despadim. Els tios mos donaren una bona grapada de duros de plata i
els sogres rinxo, rinxo. Partim.
Mos asaguérem a un asiento
per hom perquè no vulíem que en Miquel Pometa mos ves un devora s’altra. Eren
les cuatra de s’horabaixa. Arribam a s’hotel. Damanam s’habitació i el camaré
mos diu qu’encara no la tenien arretglada. S’ànima mos va pegà en els peus. I
ara què feim?, Anirem a pasà dues hores a n’el cine. Quan surtírem anam cap a
s’hotel. Antes d’entrà mos vàrem fé net ses sebates perquè les duiem plenes de
fanc. Sopam i a devora sa nostra taula hi havia uns nuviis, peninsulàs, que
també sopaven. Pujam a n’el durmitori. Jo tenia moltes ganes d’està dins el
llit, però justament na Francisqueta duia unes sebates molt altes cordades amb
més d’un metro de cordó. Jo estira qui estira cordó. A la fi l’hi trec ses
sebates. Llavò mos treim sa roba i lo damés ja vos ho poreu imaginà.
Fèiem una excursió cada
dia i sempre mos trobàvem amb sa pareia que vàrem coneixa. Estàrem vuit dies i
recorraguérem casi tota Mallorca.
Anàrem a Campos. Era pels
darrers dies. Férem un bon dinà per tota sa famili. El durmitori estava allà
adalt mirant a n’es carré de Sa Creu. Quan ubriren el cafè de c’an Nina, vàrem
acabà de durmí tranquils, perquè a les quatra del dematí ubrian i molts de dies
s’aturava una moto que venia de Palma ben dematí i la tenia en marxa fins que
havia pres el cafè o deixat lo que l’hi havien comenat.
Moltes vegades vaig tení
ganes de surtí a sa finestra per protestà. Un dia, empipat de tot, hi vaig
surtí.
(…)