Miquel Arbona: Tres mosqueters i jo

Bm-1977-1

            A
un creuer de carrers per on pas sovint, formaven un rotlet ocasional tres
sollerics que viuen a Palma, retirats dels negocis que tingueren per aquest
món.

            —Vaja,
els tres mosqueters.

            —Diuen
que els tres mosqueters eren quatre.

            —Idò
jo som el qui fa quatre. Ja hi som tots.

            I
ens enfrascàrem en una conversa que no pogué durar molt sense que parlàssim de
Sóller.

            —Jo hi vaig cada setmana. A la meva dona
li agrada que anem a «tocar mareta».

            —Idò jo, —diu en Damià—,
des que vaig quedar viudo, estic tot sol com una gírgola; no tenc qui m’estiri,
i em qued ací.

            En Joan i en Bartomeu tampoc no es mostren
afectats per l’enyorança. La dissimulen?

            —Mira:
a mi, pujar una costa em fa alenar com un peix fora de l’aigua. I a Sóller hi
ha pocs camins planers per passejar-se.

            —Potser tens raó. No m’hi havia fixat. Però, ¿la cançó de l’aigua de
les síquies?

            —Es
que en Joan no la sent.
Ha
tornat un poc dur d’orella.

            —Jo sí que la sent, i m’agrada molt. Per això
no fa res si me cans un poc pujant les costes. En el pla, si hi ha aigua, corre
silenciosa, i si no n’hi ha, tot és sequedat.

            —Lo
que més m’agrada del paisatge de Sóller són les mil varietats de color verd:
verd-gris de les oliveres, tan diferent del verd-verd dels tarongers; verd fosc
dels garrovers, diferent del verd-groc dels pins i del verd blavós de les
alzines.

            —El
color de les alzines, per pasqua, és verd untat de mel…

            —¿Que
no sents aquests dos artistes?

            —Sí.
I els don la raó, perque he observat que el color de les coses varia segons
l’època de l’any.

            —Idò
jo, de colors, no me n’entenc gran cosa. Sé que una col és diferent d’una
lletuga, per la forma i pel gust; però a certa distància no les distingiria.

            —¿Tampoc
no distingiries una parada de jueverd d’una de ravenets, per exemple?

            —Pel
color no sé si les identificaria.
No ho he provat mai.

            —Convé que ho provis. Jo
he observat molt aquestes variacions. Les teulades de les cases, negres a
l’hivern, quan estan molt de temps eixutes prenen un color de vauma o de rosa
seca, per contrast amb els verds dels jardins i horts que les enrevolten.
Per reparar-ho s’ha de veure la
població en conjunt, des d’una altura.

            —¿No
us heu fixat que aquesta abundosa varietat de colors es deu a que hi ha molta
d’aigua?

            —Es
clar.
Un paisatge assedegat
seria molt diferent.
El de Sóller és tan ric de colors per
les fonts que ragen en els seus voltants.

            —La humitat, tan bona pels arbres, a mi em
dóna reuma.

            —No plou mai a gust de tothom…