Bm-1623b-2
(…)
Guarde’t que·l pròxim no·s queix
de
tu, home fals, dissolut,
inflat, ple de ingratitut,
que vius conforme lo peix,
que al gros menja lo menut.
Adone’t de la gallina
quant lo milà sens temor
sos pollets pren ab rigor,
veuràs, ab tot que és mesquina,
com té grandíssim amor.
Amor, tan flach animal
amor trobaràs que té,
y tu, que més te convé,
amor dexas per caudal
de cosa sens nigun bé.
Culpas y faltas agenas
de lluny y de prop descobres,
tant
de los richs com dels pobres,
sens
considerar les penas
que, per tant descubrir, cobres.
És mormurar te gaubansa
y saber l’altre com viu;
al fret invern dius estiu
y, per major destemplansa,
los pecats dins tu fan niu.
O, si cada qual se ves
al gep que porta derrera!,
¡com dexaria quimera
de murmurar per yamés
del flach y del qui pondera!
No·y ha fusta que no·s corch
ni persona tant entesa
que no s’i veja flaquesa:
cada fava té son corch
y alguna ab dos s’és mesa.
Tots
portam creu en est món
y vivim fent-nos despits,
però
los bons perseguits,
és
averiguat que són
de
Déu los afavorits.
Sens
dubte va qui maldiu
a
profunda perditió.
Déu
no paga de bastó,
ni
castiga al mort y viu,
sinó
sempre de sahó.
Bé
saben molts quant fer deuen
per dar bona desaxida,
mes tot sovint los oblida,
per lo qual són pochs qui vèuan
lo engany qui·ls lleva la vida.
Al qui més tesor domina
del trist pobre no fa estim;
per ço, per tot dir sentim:
«no és tan grassa la gallina
que no haja master soblim».
Per cosa molt ben sebuda
necessitam que·ns empara
algú quant nos falta pare.
Una mà a l’altre ajuda
y ab dos nos rentam la cara.
No convé jugar de mans
per bul·las ni per de veras,
ni
ab tos majors partir peras.
«Joch
de mans, joch de vilans»,
diuen
persones senseres.
Dels plets y bàndols escriuen
no·ns ne podem escondir,
y qui mal diu ne ha de hoir;
per ço, si·ns dius y te’n diuen
no·t
cals gents enfallonir.
Dóna
grandíssim consol,
la
prudèntia, an els qui càllan
quant a denyar-los trebàllan,
y també quant lo hu no·u vol,
veureu que dos no·s barallen.
Temps de fugir y encalsar
entre l’any vehem que corra,
y al que bé no·l discorre,
sabent-lo considerar,
a patir treballs incorre.
Tremuntana no té abrich,
ni és lleal lo acusador,
ni maleït fabricador;
ni lo home pobre té amich
per esser-li valedor.
Quant és algú combetut,
diu-se: «¡mal li va qui·y cau,
entre la barca y la nau!»
y aquell va perdent salut,
vida y béns, y a molt[s] plau.
(…)