Bm -1906-1
L’extensió que
llavors s’obria davant dels nostres ulls, desde Sineu a Manacor, era per tot
extrem interessant. Ni planura desolada ni serral: una ondulació continua del
paisatge, am pujols i comallarets, am clapes de pinar i garriga, am trinxes de
sementer, d’un or verd, internant-se a manera de llacunes, en el misteri dels
boscatges llunyadans. Daus blanquinosos, de terres gredoses, alternaven am daus
siena de terres de regadiu, am blats i ordis, tacats de l’ombra simetrica de
les grans figueres patriarcals. Casetes i boals, ençà i enllà, en blanca
escampadiça, animaven la solitut. Desiara sorprenien, com episodis curiosos, la
vella sinia, o la teulera abandonada, o el forn de gruix enrunat. Si la linia
ferrea s’acostava a la carretera, descobriem les porxades i menjadores dels
hostals, amb els carros envelats esperant pera rependre la caminada. I
ametllers i més ametllers, i figueres i més figueres; tot aprofitat, tot
sembrat, tot viu en producció sempiterna. En el compartiment proxim, junt amb
els viatjants, hi anaven dos empleats forasters del servei d’investigació
d’Hisenda. Varen estar llarg temps a la portalera, contemplat aquell bé de Déu
de terres, d’hortes, d’ametllerars, de figuerals, de garrigues on pasturaven
les guardes d’indiots (galls d’India),
am suggestions de fira de Sant Tomas… Jo sentia com un dels dos empleas anava
dient a l’altra, completament abstret en la contemplació:
–
¡Qué rica es España, Ansúrez!