Bm-1893c-1
No hey ha temps que no torn
Maldement s’ en haja de ressentí un poch sa
memoria que guardam des nostros antepassats, es precís dí que fa unes quantes
dotzenes d’ anys vivían com si fossen á n’ es Llims.
Ell
en realidat, respecte de noltros estavan, com aquell que diu, sensa sentí pena
ni gloria.
S’aixecavan
de bon matí, se rentavan cara y mans, resavan ses tres Ave-Marías, se trempavan
un panet de dos amb oli, lo se menjavan y acabat amèn Jesús, á fé feyneta s’ ha
dit.
Si
era un menestralet etzaminat qu’ havía posada botiga, quant es fadrins y es
mossos eran entrats, que ja trobavan adesat per tot si sa mestressa era
endressada, es mestre treya sa bossa d’ estam, agafava quatre ó cinch sous, los
hi donava y ella ja era partida amb un mosset á plassa.
Allò
era goig: sa carn á onze doblés sa tersa, s’oli á nou doblés sa lliura, es ví á
dos, ses cireres á tres lliures un doblé, ses pomes á doblé sa dotzena, es pans
d’ un real, grossos, que no los s’ acabavan en tres díes un tay de segadós.
Quê
vos he de dí! Allò sí qu’ era un desahogo,
allò era viure. Amb sèt sous y un menut vivía tota una familia composta de s’
homo y sa dona, sa padrina y sèt ó vuyt infantons, y encara hey havía qualque
coseta per aná ell es diumenge á n’ es Tencats á veure atoreá en Sey, en
Casetes ò en Son Sant Martí, tres braus que no hey havía cans per ells á
Mallorca, y en dí á Mallorca volía dí en tot lo mon; ò per si acás ell no era
molt afectat de cosa de banyes, per aná á can Vent des Moliná ó á can Veta á
prendre un parey de tassetes de xamporrat y veure jugá al boll.
En
aquell temps benaventurat, als homos de ca-seua no los veyan may dins cap
cassino ni dins cap cafè, ni en es mals caps tampoch: sa rahó era senzilla: no
hey havía cafès ni cassinos, llevat á ca na Juana María, devant es rellotje des
Born y á can Foradí, prop de ses cases de ses comedies.
Lo demés eran tavernes: á can Rasca, des carré de Sant Miquel, á can
Bronquet des carré de la Missió,
á can Gil de plassa, á can Vert des carré de sa Pelletería y cinch ò sis més
per aquest estil.
Ja ‘u crech que n’ hi havía de continencia en
tot y per tot! Cartes? Ni pintades. Puros? Á la Havana. Bombets?
Un bon barret de llana ò una gorra de pel. Rellotjes? Es sol. Levites? Un
mariotlo de punt de calsa ò un jèch amb aletes. Botines de xirol? Sabates
clavetetjades de dues soles y tacons baixos.
(…)