Hi havia una vegada, per sa
vénda de Ca’s Marins, un gall que estava en un corral molt vell. Es seus amos,
en Pep i na Maria, eren molt pobres. Vivien en una casa pagesa, antiga i
polida, però que necessitava una bona reforma. Tampoc els sobrava es menjar, i
an es gall no li donaven més que una embosta de dacsa cada dos dies. Es pobre
animal passava tanta fam que no tenia forces ni per cantar.
Un dia na Maria va preguntar an
en Pep:
—I què trobes, si matam es
gall?
—Ah! Ja en menjaria, ja! —contestà en
Pep.
En Pep, molt content per sa
notícia, se’n va anar a treballar donant salts d’alegria.
Na Maria va agafar es ganivet i
se’n va anar cap a’s corral.
Es gall, que enc que passàs fam
era prou espavilat, quan va veure na Maria va pensar:
—Aquesta volta no em fotràs! Jo sortiré
corrent, si és que tencprou forces.
I així ho va fer. Quan na Maria
va obrir sa porta d’es corral, es gall li passà per entre ses cames d’una
volada i es va escapar.
Na Maria el cridava i deia:
—Gallet, no t’escapis, que no tenim res
per menjar…
Però es gall no se’n feia cas;
ell només pensava en ser lliure i menjar. Quan ja va ser fora de perill, va
estirar es coll i cantà, molt content:
—Ja som lliure! Ara podré anar a totes
ses feixes i fer-me bons tips de dacsa i d’ordiiiiii.
Mentrestant, a casa d’en Pep i
na Maria hi havia un escàndol: en Pep havia arribat de treballar i es va
asseure a sa taula, diguent a na Maria:
—Maria! Mariaaa! Porta’m es dinar aviat,
que avui he treballat molt i vénc mort de fam! I, amb aquesta oloreta de sofrit
pagès…
Na Maria no gosava dir-li res.
Se n’anša a sa cuina i li va escudellar dos cullerons de brou dins un plat que,
només de tocar-lo amb un dit, s’hauria romput.
Quan en Pep va veure que dins
es plat no hi havia més que un parell de pells de faves i una mica de brou, es
va enfalimar i va preguntar a na Maria:
—Maria! A on és es gall? Per què no
l’has cuit?
—Se m’ha escapat -contestà na Maria, que
li va haver d’explicar tot, fil per randa.
—I jo altra vegada he de menjar pells de
faves cada dia?
—I encara pots donar gràcies a Déu —contestà na
Maria.
En Pep i sa seua dona
continuaren passant fam.
Mentrestant es gall estava que
feia goig: s’havia engordit i ses plomes de sa coa li brillaven. I no podia ser
altre, perquè cada dia anava a una feixa o a s’altra i es ben atipava de dacsa,
blat, ordi, civada…
Un diumenge a’s mati en Pep i
na Maria se n’anaven cap a’s poble a missa, quan, enmig d’una feixa, veren un
gall molt polit que estava escarabatant. En Pep preguntà a sa dona:
—I que no em diràs que és es nostro
gall, Maria?
—Idó sí que ho és! —respongué na Maria,
posant-se sa má davant sa cara perquè es solell l’enlluernava—. Anem-lo a
agafar, Pep!
En Pep va anar per un cap i na
Maria per s’altre i, després d’algunes corredisses, pogueren agafar es gall.
Però el veren tan polit que no gosaren matar-lo… I es gall torna a ser en
aquell corral vell, passant molta fam. I en Pep i na Maria continuen menjant
pells de faves amb brou.
I si no us ho creis, anau per
Ca’s Marins i preguntau p’es gall que passa fam.