Bme-1914-9.3
Dita albufera ès abundosa en llisses, llóps, anguiles, oradelles i altres
peixos. De lluços se‘n agafen pòcs, tal volta per que habiten enfòra de la
costa; no son grossos; se té com peix de mitjana calitat, perque no ès fi—me
sembla—com el que‘s menja a Barcelona. es rap, també pòc abundant, se considera
aqui un dels peixos més inferiors. No hi ha llangostins a ses nostres aigües
(fòra de qualque exemplar molt raro) essent aixis que son tantes i tan copióses
ses espècies de crustacis mengivols, des de se gamba, s’ermitá i varietat de
crancs, fins se cigala qu’els fornellers coneixen per tèta, se cranca, de
llargues cames, es gruman, de ferotjes mordales, i se llagosta, valiós article
de se nostra exportació. Se sardina, gustosa per a menjar cuita en es caliu o
en es forn, quan ès engreixada dins es port de Mahó, no existeix mai grossa a
ses nostres aigües. Abunda moltissim bona part de s’any, com també s’alatxa:
aquesta ès més ordinaria i indigesta. Mercè a s’art de faro, se‘n pesca avui de
molt grossa d’alatxa, amb tal cantitat qualque vegada, de no poderla traginar
ses barques. ¿Sería bona s’alatxa per a fer-ne pinxes o mariquites? S’aladròc,
petit peix de bolitx, fa molt bones anxoves.
Els pescadors, lo meteix
qu’els aficionats que siguin una mica intel·ligents, saben quina calitat de
terreno vol, en son temps, cada classe de peix de fons.
Es peix blanc—orada,
variada, mabre, esparrai, morruda—lo mateix que ses llises i llóps, congres i
anguiles, rascles o escorpres, i tota mena de cría que‘s diu peixetó, ténen
tiranya a n’els ports i cales abrigades. D’açò vé se malicia contra els
bolitxers, sobretot de ses agafades d’aquests peixèts. Molt afectats els pescadors
a n’es diminutiu, els nomenen oradélla, pagellèt, pagrexòl, esparraió, variadó,
rascló, sarcotéll, obladinyòla, serranúll, roquerí, etc., i a ses pesqueres de
llissa, orada, variada y oblada, ahont son se desesperació dels aficionats,
perque‘s menjen pes cami els bons, o sia s’èsca, els maleim amb es nom
despreciatiu de menjó.
Imprevisió humana!
Aquelles covenades de petits peixos agafades antany, que no serviren més que
per a fer-ne bròu, (molt o pòc tolerades, segons els ports i cales) serien o
podrien esser els mòlls, ses orades, ses variades, els pagells, els pagres, els
dentols d’enguany.
Ja n’hi ha, per açò, de
peix menút que‘s pòt bolitxar sense perjui: es jonquéti ès mènja delectable
d’hivern i, segons els estudis del Sr. Ferrer, rès se pert agafant-lo, perque
ès cria de sardina que emigra i desapareix a l’alta mar. Lo mateix, o poca
diferencia, quèp dir des jerricó (jerrèt petit).
Els mòlls se troben en es
tall, entre s’arena i s’alga o se roca, segons siguin de fanc, cranquers o de
roca. Es lo més apreciat i, quan no vénen parelles de bòu, lo més constant dels
nostros mercats. Quan ses parelles vénen n’hi ha aplèndi uns quants dies, casi
tots petits, i després passen a esser article de luxo. Una caliuada de mòlls a
se platja, després de se llevada d’auba o d’ajeguda, ès se golosia més preciada
pels qui ho han provat. Persones pòc menjadores se’n berénen un quèn (quatre)
de bona mida, quan a câ-seua no passarien d’un o dos.
En es blanc s’hi troben
els raóns, amb cara de peix japonès i dents que arriben a s’òs; els llengados i
pedaços, fins com es raó; els dragons, ses salta-bardisses, o rates com diuen
els fornellers, ses fragates, aranyes blanques i aranyes de cap negre, de púes
pròu terribles per a fer perdre un dit; els gatóns i gatvaires, bons per a
fregir una volta escorxats; se retjada i varietat de bastina com s’escursana,
dolénta i de púa també terrible, se gèrnera, s’angel, es clavell i altres
alimanyes per s’estil, de quines qualquna n som vista que no baixava de 12
arrobes i en duie dins sa ventresca més de mitxa de peixos no peits. Se seua
caròta semblava un plè de lluna en caricatura.
Per entre ses roques, a
pròp de se voréra, estan a la guait se morèna i es congre.
També hi habita es cabòt
de roca. De cabòts n’hi ha varietat i abundancia per tot arrèu: cabòt berrubès,
xuclador, d’alga, amb banyes, inglès o vermell, mucós, etc. Mon company de
pesca els prefereix frits a molts d’altres peixos escullits; però, fòra dels de
roca i dels inglesos, son els ilòtes de ses pesqueres, casi tan odiats com es
morèt, se vaca-serrana, s’uòt i es vistós vit d’en gahona que de rès serveixen.
Se morèna, riquíssima amb
caldera, ès molt temuda per animals i homos: sas dents, en es dir dels
pescadors, ténen verí. Ella i es póp, altre malfactor universal, perque per tot
trèsca i a tothom dóna caça, son es terror de ses colonies pacifiques. Allá se
van en valentía: morèna i póp no respecten ni es pescador; ho som presenciat en
quant a se morèna: no voldria presenciar-ho d’un póp que fós de grandaria.
Passà per cosa certa que’s póp malla se llagosta; aquesta malla se morèna i se
morèna malla es póp. Pòt esser-ho cert, atèses ses armes i defenses de cada
espècie. Es interessante se brega, a bordo, de s’homo amb es póp: mentre es póp
amb sos tentaculs fa prèsa en els braços des pescador, aquest li dóna un mòs
entre els dos ulls, deixan-lo al acte estramortit. Es congre, se morèna i es
póp se fan aqui de moltes lliures, sobretot es congre.
Ses barbades son se casa
natural des peix de barres (orada, variada, morruda, sarc, cántara, etc.).
S’orada amb son paladar enmacát escarda un gravadó (escopinyèta gravada).
Els forts i altines o
forteses son propis per a doncelles (de vius colors, que quan son mascles se
diuen caracus de rei ) vaques,
serrans, grivies (d’un vert preciós) i roquers. D’aquests darrers n’hi ha
varietat: tórts, massòts, tur-massòts i bavais.
Ses rascles i caròtjos,
d’aspecte formidable, púes doléntes i carn molt substanciosa, recomenada per a
malalts i bons, viuen entre recòtes, com també se mòllera i s’escorbai, saborós
solament en temps de ciréres. A Ciutadella a n’es caròitg li diuen ròtja, i a
Fornells a s’escorbai, puós (de pói, per raó des parasit que duen tots
aferrat). Ses picadures de caròitg i rascla, abans de llevar-los ses púes perilloses,
donen generalment un malestar molt gran; hi ha pescador qui se’n desespera;
altres se‘n sénten pòc. Una nit me va picar un carrotgí que a se llum de se
lluna havía confús ab un anfossòl: rampes i engalavernament des braç fins es
colso, i a se mix-hora bò, com si rès hagués passat. A Mallorca s’apliquen
damunt es pic un trosèt de banya de céro, preparat—crec—amb fórmules
cabalístiques. Els pescadors per instint hereditari se posen es dit ferit a ses
parts, en cèrca d’amoniac, i s’orinen damunt se ferida. Hi havia en es mercat
de Mahó una venedora, honrada, però tan compassiva que prenía devall sas faldes
tota má ferida d’aquest peix. Encara que li deien de mal nom se patrona bestia, sempre fonc
respectada i benvolguda dels de s’ofici. Se conta que una vegada necessitá son
remèll per a un dit seu, picat de rascla, i li va resultar una metzina per
trobarse en mala setmana. Per a tota mena de ferides de púa o dent de peix se
tenia gran fè amb ses llengües de Sant Pau, fòssils—segons creuen—que‘s troben
amb freqüencia i passen per dents d’antediluvians. Avui se va preferint es
flasquèt d’amoniac a bordo.