Bm-1850b-2
Voltros
que sempre plorau,
Y
voltros qui malheiu,
Perque
may contents estau,
De lo que del cel teniu;
Veniu
aquí y escoltau
Lo
que aquest cuento vos diu…
Veniu.
Axó
era un hermitá,
Que
lluñy de ciutat vivía,
Uns
diuen que prop d’ Artá,
Altres
de Santa María;
Lo
cert es, per no cansá,
Que
ciutad no ‘l conexía.
Havía
Per
se muntaña viscut,
Entre
pinars amagàt,
Entre garrigas perdút,
Just
lo mateix qu’ enterrat,
De
s’ auba de juventút
Fins
á sa derrera edat.
Donat
A
vida santificada,
Es
per ell aquell desert
Del
mon sa millor posada;
Y
contra ‘l pecat despert
Te cad’ hora consagrada
A
Deu de qui n’ está cert.
(…)