En Joanet “Sastre” té catorze
anys. Ahir els va complir. Però està trist perquè a ca seua són pobres i no ha
rebut mai cap regal. Mai no ha pogut jugar amb jugarolls.
Es dia dels Reis tots es seus
amics van carregats de micarates. Però en Joanet duu es seu jersei i calçons de
sempre. Només el fa ditxós na Catalineta “Forca”, una vesina de tretze anys. De
vegades juguen junts o passetgen p’es camp, cacen sargantanes, estudien es
costums d’es dragons, calàpets i de ses granotes d’es safaretjos.
Na Catalineta se l’estima
moltíssim i voldria acontentar-lo, però ella també és pobra i no té sous.
Pensant això es dos es posaren a plorar davall una paret. Quan duien una bona
estona, na Catalineta, que era molt eixerida, diu:
—Ai, Joanet, si encara
quedassin fades a Eivissa…
No ho havia acabat de dir, quan
sentiren una remoreta com ses aletades d’es colomins quan es posen en terra, i
veren una flamarada de colors. S’arregiraren d’aquell ovni i fugiren cap
a ca seua, per contar-ho a sa mare d’en Joanet, que estava més prop.
—Al·lotets meus. Això no és un
ovni. És una fada —va dir sa mare, creguent-se que parlaven en broma.
—¿I què és una fada? —Demanà en
Joanet.
—Una fada és una dona molt
guapa que fa fugir ses bruixes i sap moltes coses màgiques per ajudar a’s bons
al·lots. I si us torna a sortir, li heu de dir aquestes paraules; si no us tornarà a desaparèixer: “Per la fat
i la fada que ma mare m’ha donat i ma germana m’ha encomanat” i després li heu
de demanar lo que volgueu.
Des d’aquell dia es dos al·lots
es passaven la vida davall sa paret, vora unes figueres dindi, cridant a sa
fada. És ben ver que no hi ha com tenir fe en una cosa, perquè es compleixi. I
a’s cap de tres dies tomaren sentir aquella remoreta tan agradable i veren sa
flamarada de colors. Na Catalineta, que estava a l’aguard i no es posà
nerviosa, digué tot d’una:
—Per la fat i la fada que ma
mare m’ha donat i ma germana m’ha encomanat faceu que en Joanet rebi un munt de
regals.
I aparegué una dona jove i molt
polida, vestida amb teles de seda i amb uns ulls verds brillants. Duia un
bastonet d’or que feia oloreta d’aufàbega i unes llumetes de colors.
-¿I què voldria en Joanet? Va
demanar Ia fada.
-Voldria conèixer sa història
d’Eivissa i de Formentera —Això va demanar en Joanet, pensant que la fada els
donaria un munt de llibres.
La fada va aixecar es braços
cap al cel, movent es bastonet d’or luminós i digué:
“Regals i viatges p’es bons al·lots,
penes i feines p’es mals
boixots.”
i just davant na Catalineta i
en Joanet va comparéixer un ovni, una maquineta tan grossa com un cotxe,
però redona. Sa fada els va explicar com manejar-la:
—Això és una Machina
Temporis.
—¿Una què? Varen demanar molt
confosos.
—És una màquina d’es temps.
Podeu viatjar endarrera i endavant. Heu d’espitjar aquest botonet i va
endarrera, i així podreu viatjar a mils d’anys abans de Jesucrist i podreu
sebre què hi havia a Eivissa. Per tornar a’s nostro temps heu d’espitjar es
botó de la dreta. Però heu d’anar per ordre, si no saltareu massa aviat i us
fareu mal o us perdreu per sempre dins sa immensitat d’es temps. Si em sabéssiu
dir quina és sa data més antiga de població a Eivissa jo vo’la posaré en hora.
En Joanet, que era molt atent a
ses explicatives d’es mestre va contestar, sense dubtar poc ni molt ni mica:
—Volem començar l’any 1.800
abans de J.C. a Formentera, perquè es mestre mos ha dit que hi havia una gent
molt rara i primitiva.
—Idò molt bé, Joanet. També pot
venir amb tu na Catalineta i així us fareu companyia es dos. Quan volgueu sebre
més coses sobre allò que estau vent podreu mirar aquesta pantalla de televisió
i us explicarà tot lo que volgueu.
Na Catalineta i en Joanet
trobaven molt estrany es nom de Machina Temporis i batiaren aquella
màquina a sa seua manera: “Na Bigarrada”, perquè tenia unes clapes roges,
blanques i groguenques.