Bm-1839-6.4
Havend un tàl señor
Prudènci enviàd un fiy séu anomenàd Julià, á una ciutàd de Cataluña á estudiàr
retòrica y filosofia, reparà que tornàd á caséua no feya jà aquélls àctes de
religio y devocio qu’acostumàva; que no practicàva ni emb éll, nî emb sa màre aquélls
señàls de respècte y submissio á qu’el tenia inclinàd desde petit; que no
tractàva es séus germàns, germànas y criàds emb aquélla afabilidàd y amor que
àntes; y sobre tot averiguà que parlàva de sas còsas de Religio emb molt de
desprèci. Teménd per tànt que no fos estàd enganàd d’àlgún màl compañéro, ò que
no hagués lleggid àlgún llibre dolént; el cridà á pàrté, y después d’haverlí
fét evidència d’una conducta tan irregulàr, y pòc conforme á sa bòna criànsa
que jà per si matéx, jà per mèdi de mèstres havia procuràd donàrlí, li diu: Es
méu honor y es de sa méua familia, es ser jò ton pàre, y pàre catòlic,
m’obbligan á posàr tots es mèdis possibbles parque tu emb sa téua conducta tàn
pòc cristiàna, còm impolítica no mos desacreditas ni infàmes: sàpias, Julià,
qu’es fiys son un depòsit que Déu entréga en sas màns d’es pàres, d’el cuàl
devêm donàrlí conte; y que si se pèrdan pe sa nòstra culpa, Déu mos perdà á
nòltros para sémpre: y par no faltàr jò á tàn estreta obbligaciò, hé fét més
que no hé pogud par cercàrtê mèstres, qui t’instruissen, no sòls en sas lletras
y cièncias humànas, sino tàmbé en lo més principàl de tot, qu’es s’enseñànsa y
doctrina de sa nòstra sànta Religio.
Cuànd en Julià senti
aquéstas ultimas paràulas, và fér còm á mitja riàya de burla, y digué: Jo, mon
pàre, emb sos estudis qu’hé féts hé adquirid àltres majors llums de sas qu’em
donàren es primérs mèstres; y es llibres qu’hé lleggid m’hàn desenganàd
d’aquéllas supersticions y tontarias qu’em féren aprender cuànd éra nin. Si,
mon pàre, es llibres m’hàn fét obrir ets uys par conexer qu’un hòmo de judici
qui té còm jò s’us de sa rahó desplegàd, no há de creurer tán fàcilmént còm sa
gént ruda y ignorànt sas fàrsas que mos contan es Sacerdòts, qui no hàn lleggid
més que cuàtre llibres ràncis, y son càsi tàn ignorànts còm sa gént d’es càmp.