Bm-1300*-1
companyons de la Taula
Radona hi fóran vanguts a Gamelot hi àgran hoït lo sarvisi de
Jesucrist e, com vólgran matra las taules per mangar, ladonchs antrà en la sale
.I.a bela donsela a caval, qui era tot suat e fort trabelat. E
descavalcà e vench denant lo rey e mantinent lo saludà cortasement. E al rey li
raspon que Déus la banascha.
—Senyor, per Déu vos prech
que·m digats si Lanselot as saïns.
Al rey respon cortasement
que hoc:
—Ve’l vós là.
E mostrà’l-li. Ela
mentinent anà aycela part e dix:
—Lanselot, yo us dic de
part lo rey Pelàs que vós vingats tost am mi an cela forest.
Cant Lanselot hoí astes
paraulas, sí demendà qui as ela.
—Yo són —dix ela— d’aysel
de qui yo us é aportat lo misatga. —E a
què m’evats vós master? —dix Lanselot.
—Bé u sebrats —dix la
donsela.
—Partescam-nos hic de part
de Déu —dix Lanselot—.
Ladonchs cridà .I. dels
ascudés seus e dix-li que mata al seu caval lo fra e la sela e que li aport ses
armes. Él ho fau tentost. E com lo rey Artús e tots los seus barons qui en lo
pelau astaven veéran qua se n’enaven, sí·ls pesà molt e féran-o bé semblant que
molt lo pragaren de romanir. Hi él raspòs a tots cominalment que no romandria
ja en naguna manera. Ladonchs lo léxan anar, e·l comenaren a Nostre Senyor
que·l guart en tots lochs on él hirà.
—Donches —dix la ragina—,
Lanselot volats-nos laxar a ten honrade festa com as lo yorn de Pantegosta qui
demà serà?
Dix la donsela a le
ragine:
—Sapiats que vós l’aurets
a dinar saïns.
—Ladonch[s] via —dix la
ragina—, que pus qua él vandrà demà al dinar ab nós, que yo no·m cuydave que él
vingués demà a aytal ora, sinó no y anara hui per ma volantat.
E ab tant, muntaren a
caval él e la donzela, e sí sa’n van aspatxadement sens altra compaye, sals .I.
ascuder qui era vangut ab la donzela.
E cant éls fóran exits de
la vila de Gamalot, cavalcaren tant que éls véngran en .I.ª val gran. Hi éls
véran denant éls .I.a abadia de donas. E la donzela manà Lanselot. E
axí tost com éls fóran là, sí descavalcà l’ascuder e dis molt altement:
—Obrits!
E tantost vench lo porter
e hobrí la porta. E axí tost com éls fóran dins, sí dascavalcaren. E con sels
de dins sabéran que Lanselot era vangut, sí véngran totes las donas de l’abadia
denant Lanselot e sí·l rabéran ab gran honor e li féran tuyt gran yoya e gran
festa. E·l manaren en .I.ª cambra tota pintade e bela. E sí·l desarmaren molt
ricament. E él gardà al mig de la cambra e viu jaser sos dos cosins en dos lits.
Ladonchs fo molt alegra e sí·ls despertà. E com éls lo vaéran, sí li féran gran
honor e s’ebrasaren molt dolsament Lanselot e Baorts e Laonel, cor cosins
jarmans éran e sí s’amaven per natura.
(…)