Bme-1915-2
Menorca ha sigut molt pobre
com es en recorts molt rica,
i eixa herencia inapreciable
l’hem de tení’n gran estima.
Los qui vejérem el sol
de la terra menorquina
per la primera vegada
al començ de nostros díes,
tots tenim dret a la font
d’hont brolla la poesía
de les seues tradicions
o de sa historia senzilla.
Cada vegada que’l pa
honra la taula beneída
com sacrament sustanciós
qu’he de pendre amb ma familia,
ressucita el pensament
la falcada ja extingida
de les «espigoladores»
qu’al camp en l’istiu sortíen.
Eren joves menestrales
qu’en pajeses convertides,
derrera dels segadors
eixecaven les espigues,
eixes espigues deorades
que tenen la plata dintre
i que, bones com el pa,
el pa ens donan cada día.
Eren també tendres nenes
i desemparades viudes
les que per entre el rostoi
anaven buscant la vida.
Cantant cansons amoroses
mescla d’alegres i tristes,
anaven formant «manades»
més grosses o més petites
segons les mans y les manyes
que cada una tenía;
i un cop lligades ben fort
amb senyal que permitía
sebrer l’espigoladora
qui havía format la lliga,
eran deixades a terra
per ser més tart recollides.
Com flama devastadora
qu’el camp arrasés un día,
les faus de los segadors
del blat la tanca aclarían;
i les espigoladores
cansades, mes no rendides,
afanyoses procuraven
no quedarse enderrerides.
¡De quina manera el sol
buscava les cares fines
per esmostaír les roses
que d’enveja l’engroguían!
Pero ellas se venjaven
buscant la sombra el mitxdía
per fugir del enimic
més terrible que tenían.
I l’enimic era el sol,
¡el sol, que la llum envía
i qu’ al ivern el buscam
per animar nostra vida!
Allavores descansaven
i la menja repetían
de pa i senzill companatje
que prest la siesta paía.
S’eixicaven, i altre volta,
sonmioses o desxundides,
acudían a la feina
que durava com el día.
Arribada de la nit
l’hora encar no definida
si es alegra, per la pau,
o es, per la soledat, trista,
després d’un menjar senzill
com complicada es la vida,
naven a buscâ ‘l descans
en el porxu o la paíssa.
Algunes, les que més prop
treballaven de la vila,
deixant lo camp silenciós,
al enfosquirse partían
i anaven a casa seua
a descansâ amb la familia,
que les altres solament
veure en les festes podían.
Aixís l’espigoladora
passave la nit i el día
durant les llargues senmanes
de la sega beneída.
I al final de la jornada,
qu’entre ‘l goig i la fatiga,
acabava casi sempre
lligant dos cors que sufrían,
les pobres treballadores
per sabrós premi tenían
el serral de les «manades»
per cada una recollides.