Simó Coll: In memoriam (d’un Homo Pagès)

Bm-1970-2

            A ca nostra hi ha dol…
hi falta l’amo

            una cadira buida hi ha
quedat…

            Ja ses festes sense ell no
seran festes

            Mon pare un mal dissabte
ens ha deixat.

           

            Tot haurà mort un poc,
perquè la vida

            d’un homo va junyida al
seu voltant,

            s’han acabat els torts[1]…,
no tendrem lloves,

            ni veurem poltros joves
trotetjant.

 

            Ja no vos trobarem es
decapvespre,

            assegut a un arracés i
feinejant,

            adobant un cabestell o amb
quatre tatxes

            arreglant ses colleres i
xiulant.

 

            Quina mort més senzilla
que tenguereu…!

            quina darrera feina heu
acabat…!

            i per dues setmanes que
jeguereu

            que de poc temps a tots
heu molestat!

 

            Avui, cercant espàrrecs
per sa pleta

            -pels carreranys que vos
vàreu senyar-

            hem vist una petjada
d’espardenya

            vostra, que dins es fang
vàreu marcar,

            i hem sentit un calfred i
hem tengut ràbia

            de veure quines coses han
romàs

            per recordar una vida, que
és mès fluixa

            que una pobra potada dins
es fang.

 

                        … … …

 

            Jo voldria mon pare que
trobassiu

            en aquest lloc de pau on
heu ‘ribat

            un Cel just fet per vós,
ben a gust vostro

            atapaït de pastures i de
blats,

            plè de coloms, rupits i
caderneres

            i d’anyells i d’ovelles
per guardar

            i una fira reial de muls i
egos

            i de poltros lluents per
aregar.

 

            Voldria que tenguessiu
bona anyada

            i que sempre poguessiu
descansar

            sense sols pensar mai que
una gelada

            sa collida pogués
desbaratar.

 

            Que ses feines de s’era
fossin dolces

            i en ésser temps
d’ametlles no fes sol

            Que de venes de font en
trobeu moltes

            i vos reguin s’alfaus per
ell tot sol.

 

            Que tenguessiu per vos
moltes de pletes

            guarnides de llentrisca i
de fanàs

            i que a s’hora de treure
ses ovelles

            trobassiu en León i les
plegàs.

           

            Que en arribar s’estiu,
damunt sa taula

            tengueu bons panerets de
figues flors

            i que només diguent una
paraula

            visqueu plè d’alegries i
tresors.

 

            Que vegeu molt de món com
desitjàveu

            i a voluntat voleu de part
a part

            conversant amb tothom, vos
qui pensaveu

            qu’era una sort amb tots
poder parlar

 

                        … … …

 

            I que per bé de tots mos
esperassiu

            així com mos pertoqui anar
arribant

            prenguent un sol
d’hivern…, un horabaixa…

            i a davora… ses egos…
pasturant…


[1] Llegiu tords.