Tractat d’astrologia

Bm-1500-9.2

a)                                                                             Senyals
del temps

(…)

També sabràs i has de mirar quant lo Sol
ix; i si eixirà clar sens círculo nigú, demostra temps clar i serè; però quant
ell eixirà ab cércol i lo cércol serà de diversos colors, o de color vermell
com a foc, i los raigs qui eixiran, demostra que farà molt vent aquell dia.
D’estes ciències, molts n’hi ha qui l’entenen. I quant el Sol se pondrà i se
montonaran vora ell molts núvols negres, senyal que l’aigua farà en la nit o lo
sendemà. I quant la Lluna
aportarà uns círculos verds i gros alderedor, senyal que en la matinada o en lo
sendemà plourà ab vent i aigua plujosa; i quant aportarà un gran cércol com una
era, farà vents grans al cap de quatre o
cinc dies si lo cércol
dura poc, i si lo cércol dura molt, que seran 3 o 4
dies, farà lo vent gran al cap de 7 o 8 dies, i aigua a la darreria del vent. I
quant les esteles corren de diverses parts, llençant-se, farà vents i grans
tempestats i aigües furioses. I quant les esteles corren, que totes van a una
part, d’aquella part vindrà lo vent. I quant tronarà de mati nada, farà vent
aquell dia. Molts altres senyals hi ha que poria molt bé donar, així com dels
bous com miren envers lo cel és senyal que prompte plourà, i quant los corps,
aucell de ploma, fan esquadró i van cridant molt prompte serà l’aigua; quant les
grues volen alt, senyal d’aigua. Molts altres senyals hi ha, que seria no mai
acabar. E tornem a nostro propòsit, car estos vents i tempestats i llamps són
més forts i més perilloses dabaix de la tòrrida dins de los tròpicos, que no en
altres parts. Has d’entendre i saber que, aquestes tempestats, ho causen les
vapors de la terra, que són calents i freds, i també de les de l’aigua de la
mar, de les quals s’engenren nuvolats d’esta manera. Així com lo Sol fer amb
los seus raigs sobre la Terra
o en la mar, la força dels seus raigs, que són calents, fan eixir les vapors de
la humitat de la Terra i de la mar ab lo vaho qui ix de l’aigua
calenta, i d’estes se fan unes congelacions ane que anomenen núvols, i estos
núvols munten en alt per les regions de los elements, fins que arriben a la
regió de lo aire, qui està ajuntat a la regió del foc; i com lo aire està encès
del foc, arriba an el nuvolat ab la vapor
humida i freda q
ui va ab lo núvol de l’enquantre de lo aire calent i del vapor humit i fred qui va en
lo nuvolat; causa aquell gran remor, de què naixen los trons i llamps i abaixen
a nosaltres; i n’hi ha que són majors i menors, los trons i llamps, i quant
majors més forts i més ficts: son les
vapors qui van en los nuvo
lats; i quant més munten a lo aire, més és encès,
així com se pot veure per un ferro calent que posen en l’aigua freda: si lo
ferro és molt calent i l’aigua molt freda, fa gran remor en lo enquantre, i
llancen de si com a raigs de foc, encesos; i si lo ferro és poc calent i
l’aigua no és molt freda, quan lo llancen en l’aigua fan poca remor; i així ho
fan les vapors humides i fredes qui van en los nuvolats quant peguen i s’hi
encontren en l’aire calent; però si ells són molt secs i l’aire en què
s’enquantren és molt calent, los trons i los llamps que es causa l’enquantre i
remor que nos trameten són forts i grans; i si les vapors qui aporten los
nuvolats no són molt secs i l’aire en què s’enquantren no és molt encès, los
trons i los llamps no són molt forts, sinó ximples, que sentim poca remor; a les
vegades és tan poc, que a penes se senten en la Terra. I d’aquí se
segueix que en l’equinoccial i dins dels tròpicos el Sol està amb sa força: lo
seus llamps feren amb molta furor en la terra i en la mar; i com la terra qui
està dabaix l’equinoccial és més humida, la força del Sol fa eixir les vapors
grans en cantitat i grosses, i com lo aire en aquella part està més encès de
foc que no en les altres regions, quant los vapors tan grossos qui van en los
nuvolats feren en lo aire molt calent, que és en aquesta regió, en lo enquantre
d’ells, se causa tan gran roïdo i tants grans llamps a los qui ho senten que lo
cel se vol rompre i obrir, i dura molt bon espai a causa de la grossedat de les
vapors; i són tant prests i tant furiosos, que los navegants tenen necessitat
d’amainar les veles en veure congelar-se los nuvolats de los vapors, perquè si
esperaven lo enquantre d’ells i de les tempestats, són tant prestes i tant
furiosos, que no los donen lloc per a abaixar les veles, i, trobant-los amb les
veles altes, los trastornen a les naus o se rompen les veles; i per no tenir
coneixement d’açò s’han perdudes moltes naus en les Índies orientals, qui estan
dabaix de la tòrrida. (…)

 

b)                                                                       Com neixen les fonts i rius

        Lo modo que dóna aquell gran
filosof Aristòtil de saber les aigos a on són, ni en quina manera són fetes les
fonts.

E primerament diu Aristòtil, a 42 capítol
de les sues conclusions, d’a on neixen les fonts i en quina manera són
congriades, i los rius. L’opinió és aquesta de molts savis i diuen (aprés dirà
Aristòtil) que moltes aigos que fa en lo hivern, ab gran abundància. I cauen en
les muntanyes grans, i les muntanyes estan buides i tenen grans concavitats, i
aquestes muntanyes umplen-se d’aigo ab gran abundància, i llavors en lo estiu
donen l’aigo, per les fenedures de les muntanyes i línies primes, i allà on
s’apleguen ixen i són fetes fonts i rius. I també mateix hi ha per la terra
suseptacles, ço és, línies grosses, qui tenen aigo. I açò són fetes les fonts i
pous. I abans que aquestes aigos no sien acabades, ja és aquí lo hivern, i
tornen-s’hi posar les aigos. I són sempre en durada tot l’any. I açò tu mateix
hi pots posar la mà i veure-ho tot. Quant fa algun estiu molt llarg, les fonts
vénen a mancar, no perquè lo sol les se bega, que lo sol no arriba tan fondo
com és aquella aigo, sinó que s’acaben les concavitats del ventre de les
muntanyes, i les fonts, com és dit, s’aminven. I açò és la veritat. E torna
contar dels rius i de les fonts la generació. E diu Aristòtil que, així com
aobre la terra del aire, que sia fred, és feta aigo, e així que en la terra del
mateix modo lo aire és fet aigo, en veritat contínuament bufant és feta aigo. I
així com sobre la terra de molts llocs, com plou, que corre l’aigo, arriba tots
aquells corriments, tots, a un lloc, és feta una gran multitud d’aigo, que és
gran torrent, així, de sota terra, del mateix modo és fet.

           E primerament són fets grans bulliments en lo principi de les fonts o rius, açò que convenient és dir: si són grans aigos són rius, si són poques són fonts.