Però anem tot d’una a-n es gra, sino
‘s que siga tot paya lu que ‘s recuy a sa pobre era de ma curta inteligencia.
¿Quína serà, respectables Cungressistes, sa materi de que yo puga tractà
sensa’cansarvus, durant es breu temps que puré entretení sa vostra amable
atenció? Dexant ses difícils qüestions filulògiques qu’aquí han d’aclarirse,
miraré d’enterà es Cungrés de s’estat en que ‘s troba a Eyvissa sa nostra
Llengua estimadísima.
Y plaguera a Deu que pugués cuntà
millós noves de la seua prusperitat, an que no sigan del tot descunsuladores
ses que tench per manifestà! Es cert qu’un viatjé amant de sa Llengua Catalana,
qu’arribi a Eyvissa desitjós d’estudià ses varietats d’es nostru dialecte,
rebrà penosa impresió quan vegi que a dins sa ciutat, ahont viuen ses presones
més ilustrades de s’Illa, ses que ’n seues cunversacions vuldràn passà per més
interessades en su prugrés y més amants de la Patria, ha sufrit tal cambi de fesumía sa nostra
Llengua, que sa mare, si la ves, tot just la conexería. Multíssimes son ses
paraules de pura descendenci catalana (que sens ducta les usaven es
cunquistadós que vengueren a lliurà a Eyvissa de s’esclavitut d’es morus y
plantaren a lu més alt de sa nostra ciutat sa creu de Cristu a s’ombra de sa
bandera catalana) que no’s poren dí devant es ciutadans eyvissenchs
sensa’spusarse’s qui les diga a sé mutiu de bul-la, o al menus, a passà per
pajés en su tractu y d’escassa cultura intel-lectual.
Cumensant p’es noms propis, dins
vila (ancara qu’en Cal-lus III va cuncedí a sa capital de sa nostr’illa es
títul de ciutat, en general cuntinúa diguèntseli vila) dins vila, dich, casi no
hi há Juans ni Peps, ni Peres, an que sigan molts es que celebren sa seua festa
es dia d’es Sant Precursó de Cristu, de s’humil espós de María o d’es Príncep
d’es Apòstuls. Rigularment tots se diuen Juan (cast.) Fulanu, Pepe Sutanu,
Pedro o Perico Menganu. Si’s tracta de senyuretes, ¡ah! no trubaríen qui les
vulgués (si’s diguesen María, Fracisca, Carme). Y en quant a n-es noms cumuns
son també molts es que s’usen o del tot castellans, o castellanizats. Es
nostrus ciutadans no ‘s ficsen emb un assuntu o un ubjecte, sinó que s’hi fijan;
no tracten d’una qüestió, sinó que tratan d’una cuestió; no
cumbreguen, sinó que cumulguan; no diuen quefe, sinó jefe; criden
es sastre per ferse pendre, no mida, sinó medida d’un traje; y si
totambú (¡ah, aquexa paraula, lu matex que tantot, sí que no poren
sufril-la ses ureyes ciutadanes d’Eyvissa! si totambú li escapa a un devant
ells di després o despuxas, encara qu’esteriorment no mostrin
desagradu per no faltà a sa bona crianza, interiorment pensaràn ¡qué pajés es
aquet senyó! y fins potsé que derrera’hi fassan broma en ses cunverses d’ells
emb ells.
(…)