a)
Es focs i totes ses supersticions
referents a sa nit i es matí de Sant Joan, no tenen res a veure amb sa religió
ni amb sa festivitat des sant, sols és degut a ser un d’es dies més llargs de
s’any i des de temps immemorial ha despertat intriga, desbocant amb creènces
irreals; tals costums són universals, es moros quan estaven aquí ja ho
celebraven i no eren cristians.
Se li diu sa festa de Sant Joan per
ser una referència ben concreta.
Es focs que es fan avui, son una
derivació des costum vei que es protagonisme era sols es foc i ses trabucades,
avui és una exhibició d’art, color i focs artificials.
En aquell temps estava tan arrelat
que a cada casa tenien una tanqueta, sense cap abre, aposta per fer es focs de
sa nit de Sant Joan.
Simbolitzava sa destrucció de tot lo
dolent, pestes, epidèmies, mala ombra, etc.
Dies abans es recoïa prou llenya per
ses hores que pensaven havia de durar sa vetllada.
Sa preferida eren es troncs de
figuera de pic secs, duraven molt i amb ses perdigonades aixecaven vol
d’espurnes.
Es feien nou focs en filera, no molt
grossos, que els poguessen botar des des güelo fins s’al·lot.
Ses dones no saltaven, probablement
era per sa condició física o pes vestits.
Encesos es nou focs, ja ben avarats,
començava es ritu, tots es homes en filera botant-los d’un cap a s’altre,
cantant ses gloses pròpies de nit tan meravellosa.
Seguidament amb trabucs, carabines i
trossos, carregats fins a sa boca amb pedruscada, clavesons o sal començaven a
disparar a vuit focs, fent una tronaroia i volta d’espurnes que pareixia
l’infern.
A vegades els hi rebentava alguna
arma per haver-la ataconat de més.
Capgirats i apagats aqueixos vuit
focs, s’arremolinaven as que quedava encès, que li atiaven llenya fins arribar
a dimensions gegantesques; quan més gros es feia, més mèrit tenia i era vist de
molt enllà, inclús de fora terme.
Mentres durava sa xacota no mancaven
es bunyols, servits amb còvecs, i marranxes de vi sempre rodant.
Quan havia passat sa primera
fogerada, començava de bell nou sa tirada amb totes ses armes contra sa
caliuada, es efectes eren aparescuts an es focs artificials d’avui.
I així durant tota sa nit o mentres
els hi quedassen forces i pólvora per cremar.
En algunes cases duraven fins es
matí, fent s’esclat derrer carregant totes ses armes i a’s moment de sa sortida
des solei sonava es darrer esclafit que ressonava un bon rato per tots es
putxos.
En algunes cases també sa nit de
Sant Pere es solia fer un sol foc, amb festa apareguda.
Creim aquest, més que tradició, era
enyorança de sa nit de Sant Joan.
També es matí de Sant Joan hi havia
un costum que perdurà fins es anys 1920/30.
En totes ses cases de camp, en sa matinada,
anaven a cercar canyes i murta i engalanaven tota sa casa fins es carreró
d’entrada, havia de quedar enllestit abans de sa sortida des solei.
Tal costum creim era per rebre amb
més solemnitat s’arribada de s’istiu.
Recordem aquell refrany: “Dia de
Sant Joan, dia més llarg de s’any”.
També ens contaren un altre costum
original:
Vuit dies abans des dia de Sant Joan
es desvisaven ses mosques, diguent:
“Vos desvisam per d’avui a vuit dies
abandonar sa casa i anar-vo’n as camps a prendre la fresca i menjar figues que
per tot arreu n’hi ha solada”.
Arribant es matí de Sant Joan i ja
adornada sa casa, es deixava sa canya més grossa i forta adresada a sa porta
des porxo, per a canyada plena arruixar ses mosques que no havien complit es
desvís.
Aquest costum era originari dés fet
real de què per Sant Joan, quan arriba sa calor, ses mosques se’n van al camp a
cercar ses fresques i quan arriben es primers freds tornen a ses cases.
b)
Berruguet
de Sant Joan
Na Rojala era una al·lota anys ha ja
festetjadora, baixa i redona com una baldraca, amb un rebat de mamelles que es
mantó casi no hi arribava.
Sa nit de Sant Joan, dia
d’encantaments, enciseries i berrugaments, ella havia calat baix des llit ses
tres faves, una sencera, s’altra ceiada i una pelada.
Es matinet en quan despertà, encara
enfosquissat, molt emocionada, amb es uis clucs i a grapes, començà a cercar
una de ses faves, pero per més que palpàs, no en trobava cap, fins que ja ben
de dia i amb es uis oberts, va veure no n’hi havia cap, ses rates se les havien
menjat.
Ja una volta aixecada, es determinà
a anar a sa primera missa, s’enrevullà i endiumenjà, encitronà sa ruca amb
s’aubardà de flocs i sa pell des moltó de Nadal damunt, s’hi encaramassellà i
“bots cap a missa”.
Arribant a sa font de Balafi, damunt
ses herbes de sa vora d’es safareig, veu un infantó com un sol que se la mirava
xinglotant com si hagués plorat molt.
Na Rojala baixà de sa ruca, el
replega diguent-li “pollet meu” i a cavall seguiren camí cap a missa.
Acoxant-lo contra es seu pit li feia
gràcies i galanies; quan ja eren per can Pere Mosson tocant-li sa careta li
deia: i té oreietes per escoltar cançonetes! i té boqueta per prendre lleteta!,
aquí s’infant fa una estemordida i una carussa replicant amb veu ronca i aiguardentosa:
i també bocassa per mamar aqueixes mamellasses! i començà a crèixer, tornar-li
sa cara peluda sortint-li un banyam rivoltat.
Sa dona va pigar un esglai que es va
senti fins Balafi, i el va batre tan lluny com va sebre que va ser dins sa pica
de sa font i amb sa somera llevada de quatre prompte va ser a missa.
Tremolant com un ventador ho va anar
a contar a monssènyer, qui la tranquil·litzà assegurant-li que allò no era cap
diantre, sinó solament un berruguet que en so dia de Sant Joan sempre anaven
amollats fent trapesseries.
Na Rojala ‘ximateix abans de tornar
a caseua va resar tres parts de rosari i tota quanta oració sabia tant cantada
com recitada.
Quan torna a passar per sa font de
Can Pere Mosson guaità dins sa pica pero no hi va veure res.
Ja més tranquil·la va seguir dret a
caseua maleint sa rata que li havia menjat ses faves.
(Me’l conta na Maria, sa dona
d’en Pepito Pujolet es dia 2 de juliol 1981).