Lo campanil de L’Alguer
Era de or canjant
lo campanil de Santa Maria,
me’l mirava encantada,
en joventut, finestrada.
Així ben fet
àgil i esnel
pareixeva que toquessi’l cel.
Les nuvoletes se’l besaven,
los pardals mil vols
hi entretxaven.
Però, hi havia qui amagat
li portava gelosies:
era Neptú que
ne la gruta tancat
se sentia en presonia.
Am a Júpiter s’és posat
i després de llamps i trons
un gran raio ha llançat
i’l campanil ha foradat.
Ara li refan la fatxada
i perqué resplengui
siguerà tota dorada.
Gran delusió nel cor he provat
del campanil n’han tret l’impalcadura,
però la sua cara no és dorada
sinó blanca i ajamburiada…
Esperem que lo temps,
los vents, lo sol, la lluna,
les estrelles, li donguin
la tinteta que
de tots és apreciada.