Angel Raphael: Crèguias no·t bull contredir
estave en ta presència.
Adam: Comensà ma existència
com si eyxia de dormir.
Jo mos ulls ne vas obrir
trobant-me allargat y ab vida.
Sobre de l’erba florida
no me·n podia avenir.
Grand temps me vas ocupar
en mirar lo firmament
vehient-lo tant resplendent
no sabia què pensar.
Després jo me vas alssar.
Me troví dret com só ara
mirant-mé com cosa nada
jo comensí a marxar,
a córrer-me vas posar
per vèurer si obehirían
mos membre si y serían
subjectes a mon manar.
Ma llengua vas demanar
sens saber lo que seria
comensí a pronunciar
a l’instant tot quand volia.
Vegí que ma boluntat
era lo que dominaba
puix tot lo que jo pensaba
era prest executat.
Considerau ma admiració
ahont era no·u sabia
ni menos de ahont venia
ni tampoch qui era jo.
Allavors he preguntat
parlant de esta manera:
Digas tu, Sol! Digas, Terra!
Com só jo estat format?
Com só jo vingut así?
De ahont puch ser jo ayxit?
qui me a creat a my.
Vosaltres ho aveu vist?
Vehient ningú responia
me só posat a·dormir
y dormint ne baitg ohir
que algú prop de mi venia.
Dormint pensant jo estava:
tu deuhes esser tornat
dins de ton primer estat
però no:
perquè antes no pensaba.1
Y quand me vas despertar
debant de mi se presentà
mon creador soberà.
Encontinent me vas alçar.
A sos peus me vas llansar
y juntament lo adorant
allavors me féu alçar
d’esta manera parlant:
Jo só aquell que te a creat
y que sercas ab diligència
ou mon decret y sentència
que bull sia executat:
Jo te dono est jardý
és a tu al cultivar.
Sempre trobaràs assí
lo nessesari per menjar.
De tots los fruits menjaràs
exeptat del albre de siència
y te dono per sentència
que si·n menjas moriràs.
1. Afegit al marge: pensabes